cromets #llargs

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Diumnege, 23 de novembre

Llorenç Villalonga: "Mort de dama"

Capítol XIII. Bàbia


Palma de Mallorca/Plaça Així el país, que el 1838 havia fet la vida impossible a Mme. George Sand i al seu malalt, prop d'un segle més tard optava per les actituds filosòfiques.

Alguns paràgrafs d'Un hiver à Majorque destil·len fel: "A totes les geografies que he consultat", diu George Sand, "he trobat la següent indicació: Els mallorquins són molt afables. Ja se sap", comenta l'escriptora, "que la raça humana es divideix en dues categories: la dels que són antropòfags i la dels que són molt afables". Mme. Sand es posava nerviosa, amb raó, de sentir xiular el vent un dia darrera l'altre per les retxilleres de la seva cel·la, allà a la vella Cartoixa de Valldemossa. Els romàntics estimaven la solitud per comentar-la amb els veïns, i a Mallorca ningú no podia entendre l'escriptora. Per altra part, el menjar era detestable, el pa negre, la llet difícil d'adquirir. Tot el llibre de l'artista revela greus preocupacions de cuina: com una bona burgesa, el seu principal odi és contra la criada, la qual lliura al blasme universal en perfecta i gloriosa prosa francesa. I Chopin, en la intimitat, devia ser insuportable. I la pagesia salvatge no es limitava a escandalitzar-se interiorment per aquella convivència irregular i pels vestits masculins de Solange, sinó que de vegades el seu amor a la virtut s'exterioritzava en fets: vol dir amb algun cop de pedra.

Plama de Mallorca/carrer Avui, els forasters poden tenir la seguretat de no esser apedregats ni devorats. Mallorca, indolent i peresosa, dissocia la moral i en comença a admetre una d'especialitzada per a ús del turisme, de la mateixa manera que ha admès que es construïssin hotels confortables i pistes de tenis. Una parella com Mme. Sand i Chopin ja no escandalitzaria Valldemossa, si pagava bé. El propi barri antic permet de tard en tard les visites d'algun turista àvid de color local, com miss Carlota Nell, sense preguntar-li si va o no va a missa. Als "botifarres" els agrada ensenyar les seves residències als turistes, abans de perdre-les definitivament. Alguns uneixen al gust el profit i fan pagar entrada per visitar-les. Mallorca encara és rica en mobles barrocs i palaus del Renaixement, restes d'un passat esponerós. Mrs. i Mr. Byne, en la seva obra Majorcan houses and gardens -una obra recomanable per tots conceptes -, reprodueixen i estudien aquesta graciosa arquitectura italianitzada, mal dita estil mallorquí perquè això no existeix, però a la qual els mallorquins saberen imprimir un matís propi. A molts dels vells casals esmentats es pot veure encara el servei femení que vesteix la indumentària típica. Per inèrcia, les famílies distingides de Mallorca són conservadores. Potser algunes d'elles es molestarien -encara que sense fonament -si sabessin que en mos- trar les seves curiositats als visitants aquests no poden menys de dir-se que la curiositat més notable del palau són els propietaris.

La casa de Dona Obdúlia artísticament no valia gran cosa, perquè la dama, a l'època en què donava les seves festes esplendoroses, l'havia anat modernitzant amb el mateix criteri amb què ho hauria pogut fer una pentinadora; però el psicòleg havia de vibrar al davant d'aquells miralls amb marc de peluix i d'aquelles litografies en colors que representaven jardins amb escalinates i damisel·les amb ombrel·les obertes tot llegint un llibre de versos en actitud somniosa. Producte del final de segle, indisciplinat i confús, l'esperit de la dama escrivia la paraula "caprici" damunt tot el que la rodejava: tant se li'n donava de penjar una pandereta al costat d'un Zurbarán com de cosir-se unes arrecades de diamants al començament d'un plec de la falda de vellut. A les nits de sarau, els salons apareixien decorats amb palmeres i miralls supernumeraris, amb la qual cosa adquirien un aire de cafè popular o de barberia. Les males llengües deien que aquests miralls eren les llunes dels armaris de Dona Obdúlia, que aquells vespres abandonaven les cambres desertes com si la solitud els entristís, igual que entristia la propietària, per anar a col·locar-se desgraciadament l'un vora d'una autèntica consola Lluís XVI i l'altre sobre un tapís de qualitat que representava el blasó barroc, patològicament vanitós, dels Montcades.

Dues setmanes abans de donar una festa, Dona Obdúlia ja començava a mobilitzar la casa. El dia del sarau, tot d'una de dinar -si és que en un dia així es dina -, la modista anava a vestir-la. Avui la indumentària de les nostres elegants és d'una ximpleria inconcebible, però antany era molt diferent. Es pot dir que els vestits es confeccionaven cada vegada de bell nou damunt la persona mateixa, desfent i travant amb agulles per tal d'empresonar bé totes les adipositats, la tendència de les quals és expandir-se. L'acte de vestir-se Dona Obdúlia adquiria caràcter religiós. Sabia estar-se dreta hores seguides, com una deessa; mentre la modista agenollada als seus peus, amb la boca plena d'agulles, rectificava plecs, fent i des. fent, en plena febre creadora. Aquella solemnitat, per estar en caràcter, fins i tot pareixia reclamar víctimes, i les tingué un dia que, en el furor de la creació, la modista, després de tres hores de tensió nerviosa, sofrí un espasme i s'envià totes les agulles.

Abans de sortir del tocador, la dama cridava sempre els domèstics perquè l'admiressin els primers: era un privilegi que es dignava a concedir-los. Després feia pujar una veïna cosidora, el fuster del cantó, un matrimoni vell que tenia una botigueta... Semblant a una vaca tres vegades sagrada, la senyora es passejava pausadament pel davant del cor de veïns, que cantaven lloances com en una tragèdia grega.

En realitat era ben disculpable que miss Carlota, baldament això pugui semblar cruel, hagués anat a veure morir Dona Obdúlia per documentar-se. Per altra part, tothom sap que una sufragista que té entre mans un llapis i un bloc de notes, no hi ha qui l'aturi. Mallorca ja s'hi ha acostumat i s'ho pren amb paciència.

Ara, però, sembla que els turistes ja no estimin el color local com fa alguns lustres. Una onada de "present" envaeix el món. Els nord-americans que tenen alguna renda vénen a Europa per beure ginebra i ballar shimmys, Més que els vells patis senyorials o la conservació de l'Arc de l'Almudaina han agraït potser la instal·lació d'un saló de te. També els interessa el clima suau per poder nedar a l'hivern i, com a fons, els bells panorames, que no miren. La frivolitat cosmopolita no podia trobar un escenari més apropiat que aquest país indolent i meravellós, on Dona Obdúlia es mor emportant-se'n les darreres violències inquisitorials. La societat mallorquina ja sols crema els heterodoxos en efígie. Les noies nord-americanes ni s'adonen de l'efecte escandalós que de vegades produeixen. Són banals com un infant de vuit anys. Contràriament a les franceses o alemanyes, sempre enamorades del sentit crític i del talent generalitzador, les anglo-saxones no fan servir el seu cervell més que per a les coses indispensables de la vida pràctica: examinar els comptes de l'hotel o la pana d'un motor d'auto. Passen per damunt dels temes de conversació com un colom damunt un camp de blat, picotejant a l'atzar i totxament les espigues. Per relacionar-se no necessiten parlar: elles ballen i beuen en braços dels seus amics. Riuen. Juguen al tenis. I una volta retudes s'adormen i ja no es recorden de res en despertar. Així recorren el món sense assabentar-se del que les rodeja, saludables i confiades, desconeixent l'amor romàntic però també el rancor. Elles no diran, com Mme. Sand, que els mallorquins són antropòfags: les seves observacions no passen de la manera de ballar. Si algun mal educat els diu una inconveniència, elles somriuen satisfetes perquè no l'entenen. Ignoren el barri antic encara més que el barri antic les ignora a elles. I així, en el regne de Bàbia, davant l'amargor d'alguns rars i vells puritans gotosos, es gaudeix d'una tranquil·litat paradisíaca.


cromets 10:07 a. m.
 
Dilluns, 3 de novembre

L'Associació per a la Caça del Tigre

Josep Carner. Les bonhomies (1925)


tigre Tothom capirà de seguida que no puc revelar la identitat del lloc on s'han produït els fets dels quals acabo de rebre una confidència íntima. Si més tard la lectura d'una revista il·lustrada o la contemplació de qualque film sensacional us informen d'allò que la meva reserva no us concedeix, els fundadors de l'Associació per a la Caça del Tigre poc serà a un hom a qui bescantaran.

La cosa, en substància, va anar així: en un dels països més petits que romanen a Europa amb un espectre d'independència i que havia viscut sempre sense neguit ni delit al redós d'un veí formidable, va desvetllar-se un dia un curiós fenomen. Algú va parlar de la teoria de les nacionalitats. Hom va descobrir un matís ètnic d'aquell país. Hom va aixecar, al mig de la plaça més gran de la capital, una estàtua a un bisbe guerrer que aquell poble havia tingut a l'edat mitjana. Els minyons van guarnir-se el trau de la jaqueta amb un llacet, dels colors nacionals, per anar al ball; i les noies, per anar a sentir la xaranga dels bombers, els dissabtes a la nit, van posar de moda uns xals florejats que ja només duien les camperoles.

Va ésser aleshores que s'acudí a un grup d'excursionistes que a llur país li era impossible de tenir una política exterior, si no comptava amb un exèrcit. Però per assolir l'exèrcit mancava quelcom de fonamental. Als habitants d'aquell país els plaïen els embotits, la cervesa, la música i la contemplació de la naturalesa, coses totes que accentuaven llur temperament panxut i pacífic. Aquella raça havia estat dolorosament degradada per una pau secular, i no coneixia més lluites que la del joc de boxes.

Un nadiu, admirador de Th. Roosevelt, va concebre la idea d'ensinistrar els seus connacionals per a l'imperialisme mitjançant la creació d'una entitat que, inversemblant al primer cop d'ull, no va tardar a assolir una franca popularitat. S'anomenava Asssociació per a la Caça del Tigre. L'èxit de les caceres ha estat gran. En una sola expedició els membres d'aquella societat han occit 279 tigres de bengala i un de foraster.

La crida de l'admirador de Th. Roosevelt havia estat senzilla. Deia així, si fa no fa: "Tot el perill de la caça del tigre - perquè convé deixar de banda certes llegendes exagerades -consisteix en el vici que té l'animal de plantar-vos les urpes a la nuca, amb una abrivada contra la qual seria feble defensa un tapaboques. La perspectiva d'una derrota és, certament, trista. Al cap de poc temps el tigre us abandona, i els voltors i xacals se us disputen alguns ossos i possiblement unes sabates. Per caçar el tigre és convenient un bon guia i haver dormit la nit abans; no vull dissimular que es necessita una bona dosi de coratge. Però el tenir coratge no costa pas tant com sembla. Un home neix valent o neix covard, però afortunadament una colla neix plàstica. Per a una colla tenir coratge és una qüestió de mecanisme. L'anar en rengles hi fa molt. Fer voleiar l'estendard de la societat, també inflama. Un glop d'aiguardent i una petita proclama enèrgica us acaben d'entonar. La idea que algú us mira, els passats, o l'Europa conscient, com digué Napoleó al seu exèrcit d'Egipte, us manté el bull de la sang. La impressió que algú va davant (fàcil de produir mitjançant crits de comandament que dóna un ventríloc, de la reraguarda estant, si voleu) augmenta estranyament la vostra disposició a l'embranzida. Altrament, hom pot esvair el perill amb algunes cauteles. És absolutament autèntic que el tigre no salta el foc sinó quan està afamat. Aleshores, no cal sinó interposar entre el tigre i la colla caçadora, de primer, una gran quantitat d'ases estropellats i ben ronyosos, fermadets als arbres, i després, una foguera de mig quilòmetre de llargada. Amb aquesta doble precaució garantiu les vides de tothom, perquè quan començareu a sentir la trencadissa de bambús, dispareu amb tota seguretat contra el tigre, que no passarà les flames. Ara què, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l'esperit de confort que és típic en els nostres connacionals, hi ha una cosa absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic. La cosa absolutament necessària és disparar."

Josep Carner. Les bonhomies (1925). Editorial A.C, col·lecció Cara i creu. Amb pròleg de Joan Fuster. 1964/ Ed 62, 1991

enllaços:Josep Carner/ web LLetra de l'OUC, Carneriana/ blog amb fragments de l'obra de Josep Carner, imatges sobre la cacera de tigres /1885
cromets 11:58 a. m.
 


Dimarts, 4 de setembre

Jane Austen : "Amor i Amistat i Les Tres Germanes" (Love and Freindship i The Three Sisters)


Amor i Amistat

Love and Frinship Tercera carta: DE LAURA A MARIANNE

Com a filla de la meva amiga més íntima, considero que tens dret a conèixer la meva infeliç història, que la teva mare m'ha demanat sovint que t'expliqués.
El meu pare era natural d'Irlanda i vivia a Gal.les; la meva mare era filla il• legítima d'un par escocès i d'una actriu d'òpera italiana. Jo vaig néixer a Espanya i vaig ser educada en un convent de França.
Quan vaig fer divuit anys, els meus pares em van reclamar al sostre patern de Gal•les. Casa nostra estava situada en un dels paratges més romàntics de la vall d'Usk. Per bé que els meus encants s'han estovat considerablement i en certa manera s'han vist reduïts per les desgràcies que he patit, en altres temps vaig ser una bellesa. Però, encantadora com era, les gràcies de la meva persona eren les menors de les meves perfeccions. Posseïa totes les qualitats pròpies del meu sexe. Quan era al convent, el meu progrés en els estudis sempre excedia l'ensenyament que rebia, els meus coneixements eren molt superiors als propis de la meva edat i de seguida vaig deixar enrere els meus mestres.
En el meu pensament se centraven totes les virtuts que podien adornar-lo; era el lloc de trobada de totes les qualitats bones i de tots els sentiments nobles.
El meu únic defecte, si és que es podia qualificar com a tal, era una sensibilitat massa tremolosament atenta a les afliccions dels meus amics i coneguts i, sobretot, a totes les meves afliccions pròpies. Ai, com he canviat! Encara que, de fet, les meves desgràcies no em produeixen menys impressió que en altres temps, ara ja no pateixo per les dels altres. També el meu talent comença a esvanir-se: no puc cantar ni ballar amb la gràcia que ho feia abans i he oblidat del tot el Minuet DeIa Cour.

Adieu,

Quarta carta: LAURA A MARlANNE

El nostre veïnat era petit: no el formava ningú més que la teva mare. Segurament ja et deu haver dit que, abandonada pels seus pares en circumstàncies d'indigència, s'havia retirat a Gal.les per motius econòmics. És allí on va començar la nostra amistat. La Isabel tenia llavors vint-i-un anys. Tot i ser agradable tant de presència com de maneres, entre nosaltres et diré que no va tenir mai ni la centena part de la meva bellesa o les meves qualitats. La Isabel havia vist món. S'havia estat dos anys en un dels principals internats de Londres, havia passat una quinzena a Bath i havia sopat una nit a Southampton.
-Compte, Laura meva -em deia sovint-. Compte amb les insípides vanitats i les ocioses dissipacions de la metròpoli d'Anglaterra; compte amb els luxes insignificants de Bath i amb el peix pudent de Southampton.
-Ai! -exclamava jo-. Com m'ho faré, per evitar uns mals als quals mai no em veuré exposada? Quina probabilitat tinc de tastar mai les dissipacions de Londres, els luxes de Bath o el peix pudent de Southampton? Jo, que estic condemnada a malgastar els dies de la joventut i la bellesa en una humil caseta de la vall d'Usk.
Ah! Poc pensava jo llavors que el destí em faria deixar ben aviat aquella humil caseta pels decebedors plaers del món.

Adieu, Laura

Jane Austen. Amor i Amistat (Love and Freindship). Traducció Dolors Udina. Angle editorial. Juliol 2007 pags 17-20



Les Tres Germanes

The three Sisters DE LA SENYORETA GEORGIANA STANHOPE A LA SENYORETA**
(....)
Divendres

Ahir a la nit, tal com s'havia disposat, el senyor Watts va venir a prendre el te amb nosaltres. Tan i bon punt el seu carruatge es va aturar a la porta, la Mary es va acostar a la finestra. -Pots creure, Sophy, que el molt idiota vol que la nova calessa sigui del mateix color i de la mateixa altura que l'antiga? Però no ho permetré... no penso cedir. I si no admet que sigui almenys tan alta com la de les Dutton i amb clapes platejades, no m'hi casaré. Sí, això mateix. Mira, ja ve. Estic segura que em tractarà amb rudesa, que estarà de mal humor, que no em dirà ni una sola cosa amable ni es comportarà mai com un enamorat!
A continuació es va asseure, i va entrar el senyor Watts.
-Senyores, els meus respectes.
Li vam tomar les salutacions i va seure.
-Fa bon temps, senyores. -A continuació, girant-se cap a la Mary-: Bé, senyoreta Stanhope, espero que finalment haureu pres una decisió i sereu tan amable de fer-me saber si condescendiu a casar-vos amb mi o no.
-Penso, senyor -va dir la Mary-, que m'ho podríeu preguntar d'una manera més amable. No sé si us hauria d'acceptar, si us comporteu d'una manera tan extravagant.
-Mary! -va dir la meva mare.
-Mare, si comença així...
-Calla, calla, Mary, no siguis maleducada amb el senyor Watts.
-Senyora, li prego que no obligui la senyoreta Stanhope a comportar-se amb educació. Si decideix no acceptar la meva mà, puc oferir-la a qualsevol altra, perquè de cap manera tinc una preferència especial envers ella per damunt de les seves germanes. M'és exactament igual amb quina de les tres em casi.
On s'és vist, un miserable igual! La Sophy va envermellir de ràbia i jo vaig sentir una indignació semblant.
-Bé, doncs -va dir la Mary amb aire fastiguejat-. Si és el que he de fer, accepto la proposta.
-Penso, senyoreta Stanhope, que quan es rep una proposta tan avantatjosa com la que us he fet, no ha de ser tan difícil avenir-se a acceptar-la.
La Mary va remugar alguna cosa, que jo, que seia al seu costat, vaig distingir com: «De què serveix un bon contracte prematrimonial si els homes viuen eternament?». I després, en veu alta:
-Recordeu l'assignació per a despeses personals:? dues-centes l'any.
-Cent setanta-cinc, senyora.
-Dues centes, senyor -va dir la meva mare.
-I recordeu que vull un carruatge nou, blau amb clapes platejades, alt com el de les Dutton, i vull una nova sella de muntar, un vestit de puntes i un nombre infinit de joies valuoses. Diamants com no se n'han vist mai! I perles, robins, maragdes i granadures sense límit. Fareu arreglar el faetó, que haurà de ser de color crema amb una corona de flors platejades al voltant. Heu de comprar quatre dels millors cavalls castanys del regne i m'hi heu de portar cada dia. I això no és tot. Renovareu de dalt a baix el mobiliari de la casa d'acord amb el meu gust. Heu de contractar més criats per assistir-me, dues dones per servir-me, m'heu de deixar fer sempre el que em plagui i heu de ser un bon marit.
Aquí va callar, em penso que per manca d'alè.
-És molt raonable, senyorWatts, que la meva filla esperi tot això,
-I és molt raonable, senyora Stanhope, que la seva filla quedi decebuda.
Estava a punt de continuar, però la Mary el va interrompre.
-I vull que feu construir un elegant hivernacle i que l'ompliu de plantes. M'heu de deixar passar tots els hiverns a Bath i totes les primaveres a ciutat, als estius anirem a fer algun viatge i les tardors les passarem en un balneari. Si la resta de l'any som a casa -la Sophy i jo vam riure-, no heu de fer res més que organitzar balls i mascarades. Heu de fer construir una sala amb aquest propòsit i un teatre per representar-hi obres. La primera obra que farem serà Which is the Man, i jo faré de Lady Bell Bloomer.
-I perdoneu, senyoreta Stanhope -va dir el senyorWatts-, què n'obtindré jo, a canvi de tot això?
-Què n'obtindrà? Bé, doncs, tenir-me complaguda.
-Fóra estrany que no ho estigués. Les vostres expectatives, senyora, són massa altes per a mi i, en conseqüència, he d'adreçar-me a la senyoreta Sophy, qui potser no les tindrà tan altes.
-Us equivoqueu, senyor, si penseu això -va dir la Sophy-. Perquè tot i que potser no són exactament del mateix nivell, de fet les meves expectatives són tan altes com les de la meva germana, perquè jo espero que el meu marit sigui un home alegre i de bon caràcter, que tingui en consideració la meva felicitat en tots els seus actes, i que m'estimi amb constància i sinceritat.
El senyor Watts se la va quedar mirant bocabadat. -Certament, són idees ben estranyes, aquestes, jove senyora. Més val que us en desfeu abans de casar-vos si no us voleu veure obligada a fer-ho després.
La meva mare, mentrestant, estava alliçonant la Mary, que era conscient d'haver-se excedit i, quan el senyor Watts es girava cap a mi, em penso que, per formular-me la proposta, la Mary va parlar amb una veu mig humil mig malhumorada.
-Aneu errat, senyor Watts, si penseu que parlava seriosament quan he dit que esperava tot això. En tot cas, sí que insisteixo en això de la calessa nova.
-Sí, senyor, heu d'acceptar que la Mary té dret a esperar això.
-Senyora Stanhope, tinc la intenció, i sempre l'he tinguda, de comprar-ne una de nova per al meu casament, però serà del mateix color que la que tinc ara.
-Penso, senyor Watts, que podríeu tenir el detall de consultar-li el gust en coses com aquesta.
El senyor Watts no hi va estar d'acord i, durant una bona estona, va reiterar que seria de color xocolata, mentre la Mary insistia amb la mateixa vehemència que havia de ser blava amb clapes platejades. Finalment, la Sophy va proposar que, per complaure el senyor W., podia ser de color marró fosc i, per complaure la Mary, que fos una mica més alta i tenir un ribet platejat. Es va arribar doncs a aquest acord, tot i que de mal grat per les dues bandes, perquè tots dos estaven entestats a imposar el seu criteri.
A continuació vam passar a analitzar altres aspectes i es va decidir que es casarien tan aviat com s'haguessin fet les escriptures. La Mary volia una llicència especial tant sí com no, mentre que el senyor Watts parlava d'amonestacions. Finalment es va acordar una llicència comuna. La Mary tindrà totes les joies de la família, que em penso que no són res de l'altre món, i el senyor Watts va prometre comprar-li una sella de muntar, però a canvi del compromís per part d'ella de no anar a la ciutat ni a cap altre lloc públic durant tres anys. No tindrà ni hivernacle, ni teatre ni faetó, i s'haurà d'acontentar amb una donzella, sense el criat addicional. La resolució de tots aquests detalls va durar tota la tarda; el senyor W. va sopar amb nosaltres i no va marxar fins a les dotze.
Tan bon punt va haver marxat, la Mary va exclamar:
-Gràcies a Déu, per fi se n'ha anat! Com l'odio! No va servir de res que la Mare li fes veure que era francament impropi mostrar tan poca estimació per l'home que havia de ser el seu marit, perquè la Mary insistia a declarar l'aversió que li tenia i l'esperança de no haver-lo de veure mai més. Quin casament que ens espera!

Adieu, estimada Anne.
Teva sincerament,

Georgiana Stanhope

Jane Austen. Amor i Amistat (Love and Freindship). Traducció Dolors Udina. Angle editorial. Juliol 2007 pags 94- 101


Enllaços :
18th Century Titles
E-text Love and Freinship
E-Text The Three Sisters
cromets 12:10 p. m.
 


Dijous, 30 de novembre

Alícia al país de les meravelles


mirall de mà L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.

Al cap d'un instant, l' Alícia s'hi va ficar darrere d'ell, sense pensar, ni una sola vegada, com dimonis en tornaria a sortir.

La llodriguera era recta com un túnel durant un bon tros, i després s'enfonsava de sobte, tan de sobte que l'Alícia no va tenir ni un moment per pensar a aturar-se abans que es trobés caient avall per un pou que semblava molt fondo.

O bé el pou era molt fondo o bé ella queia molt a poc a poc, perquè, mentre queia, va tenir molt de temps per mirar al seu voltant i per preguntar-se què passaria després. Primer va intentar mirar cap avall i descobrir on aniria a parar; però era massa fosc per veure res; després va mirar els costats del pou, i es va adonar que eren plens d'armaris i prestatges de llibres; va veure, a diferents llocs, mapes i quadres penjats amb clavilles de fusta. Mentre baixava, va agafar d'un prestatge un pot que portava una etiqueta que deia: «MELMELADA DE TARONJA»; però amb una gran desil·lusió, va veure que era buit; no va deixar caure el pot per por de matar algú; així, doncs, se les va arreglar per posar-lo a dintre d'un armari en el moment que hi passava pel costat.

«Mira», va pensar l'Alícia; «després d'una caiguda com aquesta, caure escales avall em semblara ben poca cosa. Que valenta que sóc, diran els de casa! De fet, no em queixaria ni que caigués de dalt del teulat!» (Cosa que probablement era el que hauria passat.)

Avall, avall, avall. ¿No s'acabaria mai més aquella caiguda? «M'agradaria saber quantes milles he baixat a hores d'ara», va dir en veu alta. «Segur que dec estar molt a la vora del centre de la terra. A veure: això vol dir que he baixat unes quatre mil milles, em penso.» (Perquè -¿veieu?- l'Alícia havia après coses així a l'escola i, encara que aquesta no fos una ocasió gaire bona per lluir coneixements, perquè no hi havia ningú que se l'escoltés, anar-los repetint era un bon exercici.) «Sí, aquesta deu ser, més o menys, la distància correcta; pero vés a saber a quina latitud o longitud he arribat?» (L'Alícia no tenia ni idea de què era la latitud, ni tampoc la longitud, però eren unes paraules boniques i elevades.)

Al cap de poc, va tornar a començar: «Vés a saber si aniré a caure just al centre de la terra. Serà divertit! d'anar a parar a un lloc on les persones caminen de cap per avall! Em sembla que se'n diuen Les Antipàtiques». Aquesta vegada estava contenta que no la sentís ningú perque li semblava que no era la paraula correcta. «Però els hauré de preguntar quin és el nom del país. "Disculpi, senyora, ¿sóc a Nova Zelanda o a Austràlia?"» (I, mentre baixava, intentava fer una reverència. Imagineu-vos fer una reverència mentre esteu caient per l'aire! ¿Us en sortiríeu?) «Quina nena més ignorant es pensaran que sóc, si ho pregunto! No, val més que no ho pregunti. Potser ho veuré escrit en algun lloc.» (...)

Lewis Carroll. Alícia al país de les meravelles. Traducció Salvador Oliva. Editorial Empúries (pgs 7-9)

Enllaços:
Lewis Carroll
Alice's adventures in wonderland
an interactive adventure

cromets 2:29 p. m.
 


Divendres, 24 de novembre

De centralismes

Discurs de Joaquim Cadafalch, president de l'Ateneo Catalan. 25 Novembre de 1871

speech La deplorable condicion del individuo acaba de malearse bajo el influjo de leyes del órden económico ó administrativo.

Si los pueblos han caido por capricho de la fortuna en poder de inhábiles legisladores, ó si se hallan en profunda degradacion, juzgará la posteridad á vista de leyes que dañan unas, sin motivo racional, y otras, só pretesto de conveniencia pública ó de razon de estado, los sentimientos, la moral pública y la propiedad. Ya que son conocidas las primeras, y falta solo virtud y firmeza de ánimo para derogarlas, ó atenuar al menos sus efectos, no fijaré la atencion mas que en alguna de las últimas, por ejemplo, las de centralizacion.


Y debo manifestar aquí, que no me refiero á la centralizacion política que tiende á conservar la unidad nacional, ni á la centralizacion de la cual se deriva la unidad en la diversidad y el órden en armonía con la independencia y los derechos del individuo; y no ocultándoseme la existencia de las escuelas centralizadora y descentralizadora, la primera de las cuales tiene natural propension á ensanchar excesivamente los límites del poder, mientras que la segunda quiere estrechárselos en sumo grado, me aparto con ánimo resuelto de las exageraciones de una y otra (...)

Me refiero, pues, á la centralizacion que obliga á un pueblo civilizado á pedir á la córte licencia y autorizacion para construir una fuente, una cárcel, un camino, una carretera: á la centralizacion que desde una capital nombra para las provincias los porteros, los alguaciles, los organistas y demás empleados para funciones que no son gubernamentales: á la centralizacion que suprime archivos, museos, bibliotecas, escuelas y cátedras en las provincias para trasladarlas á la capital del reino: á la centralizacion que es luz y grandeza para una villa, y sombra y humillacion para los que viven fuera de sus tapias: á la centralizacion que levanta el despotismo de una capital, somete á los demás á vasallaje y les priva de la libertad de pensar y obrar, les señala la medida de sus gastos, el peso de sus alimentos, las pulsaciones de su vida comun, y perturba su marcha moral é intelectual: á la centralizacion que crea un estómago insaciable que absorbe el alimento del país y produce la plétora en el corazon y la parálisis en los miembros: á la centralizacion, cuyo orígen es tan antiguo como la sociedad, y se encuentra por una parte, en los desordenados instintos del hombre, en el quebrantamiento del precepto de dar á cada uno lo que es suyo, en su ambicion, en sus inclinaciones invasoras, en el inmoderado afan de someterlo todo á su antojo, y, por otra parte, en la paciencia, el callamiento y resignacion de los hombres pacíficos y honrados: á la centralizacion, en fin, que, practicándose por el atrevimiento de los unos y la aquiescencia de los otros, parece un fenómeno, cuya explicacion se encuentra en la mala a plicacion del dicho del poeta latino: Audaces fortuna juvat.

Hánse presentado varios casos de exagerada centralizacion en España.

Todos recordamos como la coronada Villa se habia reservado, no obstante haber Universidades de levantado renombre y bien merecida consideracion, la enseñanza superior aun en ramos mas propios de otros lugares, por ejemplo, las escuelas de comercio, y se conferia solo allí contra la antigua costumbre el grado de doctor en las diversas facultades. ¡Cuántos no se han visto privados de este grado y sus beneficios por no querer ó no poder trasladarse á la Córte! Los muchos jóvenes que desde que se levantara la interdiccion, lo han recibido en la sola Universidad de esta Capital lo muestra bien á las claras, y los mismos pueden responder, si lo habrian recibido con tanto agrado y ventaja á orillas del Manzanares, como á la vista del Monseny y rodeados de su familia y amigos.

No se ha borrado tampoco de la memoria de los españoles la construccion, á costa de las provincias, de mejoras exclusivamente urbanas, como un teatro, un canal, las obras de la Puerta del Sol, ni las razones poco valederas que para cohonestarlas se manifestaran. Díjonos un Ministro, en un arranque de centralizadora expansion, que la Puerta del Sol era el centro de las carreteras de España, sin considerar que, exagerando en otro sentido, podria decirse con mas ó menos exactitud, que una Córte cuyos habitantes viven principalmente del Tesoro público, que un lugar falto de fábricas, de frondosos campos y viñedos, de puerto y canales de navegacion, que una Villa bajo la influencia de extraños vientos que parecen trastornar la naturaleza de los hombres y las cosas y ofuscan á veces la vista, de suerte que no se acierta á conocer en su verdadero punto los intereses, las ansias y padecimientos de los demás; lejos de merecer que se llame centro de vida y movimiento de las provincias, es antes bien tumba dónde yacen su iniciativa, su energía, su independencia, sus municipios, sus costumbres y su moralidad. ¡Cosa extraña! Al paso que la Córte cuidaba tanto de su embellecimiento á costa ajena, se ha obligado á los pueblos situados en las carreteras principales á costear la construccion y conservacion de las mismas, juntamente con las expropiaciones precisas para su rectificacion y ensanche en la travesía respectiya, imponiéndoles de este modo onerosa carga que, por redundar aquellas en bien del público, debia tomar sobre sí la provincia ó el Estado.

Semejantes leyes, origen de degradacion de los ánimos, acaban por acostumbrar á los pueblos á esperarlo todo del poder , á quien atribuyen los males que sobrevienen y le acusan de que no ponga freno á sus propios excesos, sin atinar que el remedio mas eficaz está al alcánce de todos y cada uno, ya condenándolos, ya no contribuyendo á su fomento. A esta especie pertenecen algunos excesos que paso á indicar (...)

Acta de la sesión pública celebrada en el Ateneo Catalan. 25 de novembre de 1871 Establecimiento tipográfico de Narciso Ramirez y compañía. 1872 (pags 37-41)

Actes de l'Ateneo Catalan
cromets 3:56 p. m.
 


Dilluns, 6 de novembre

I resulta.... que ho sap fins i tot el lloro...

L'illa del Tresor : IX. La pólvora i les armes


Lloro pirata La Hispaniola era a una certa distància i vam haver de passar per sota els mascarons i pel costat de la popa de molts altres vaixells, les amarres dels quals tan aviat ens fregaven la quilla com es gronxaven per sobre nostre. Al final, però, vam atracar al costat de la goleta, vam pujar a bord i allà ens va rebre el senyor Arrow, el pilot, un mariner ja gran i molt torrat de pell, que portava arracades i mirava guenyo. Ell i l'hisendat es veien molt ben avinguts, però aviat vaig observar que no es podia dir el mateix de les relacions entre el senyor Trelawney i el capità.

Aquest últim era un home d'aspecte sever, que semblava indignat amb tot el que hi havia a bord; i aviat ens en va dir el motiu, perquè a penes havíem baixat a la ca- bina quan va entrar un mariner i va dir a l'hisendat:

-El capità Smollett desitja parlar amb vós, senyor. -Jo estic sempre a les ordres del capità. Feu-lo passar-va dir l'hisendat.
El capità, que estava darrere mateix del seu emissari, va entrar immediatament i va tancar la porta.
-¿I doncs, capità Smollett? ¿Què ens heu de dir? Espero que tot vagi bé... ¿Tot està en regla i en condicions de navegar?
-Mireu, senyor-va dir el capità-: em sembla que val més que us parli sense embuts, encara que us pugueu ofendre. Aquesta travessia no m'agrada; ni m'agrada la tripulació, ni el meu segon de bord. Més clar, l'aigua.
-¿Potser és que no us agrada la goleta, senyor?-va preguntar el senyor Trelawney, molt enfadat, com vaig poder veure.
-Això no us ho puc dir, senyor, perquè encara no l'he vista navegar-va dir el capità-. Només puc dir que sembla una embarcació bastant ensopegada.
-¿Podria ser que no us agradés qui us ha contractat, doncs?-va dir l'hisendat.
Però aquí els va interrompre el doctor Livesey.
-Un moment-va dir-, un moment. Aquesta mena de preguntes només serveixen per fer mala sang. El capità ha parlat massa o ha parlat massa poc, i jo em veig obligat a requerir que aclareixi les seves paraules. Dieu que no us agrada aquesta travessia; a veure: ¿per què?
-M'han contractat, senyor, sota el que s'anomenen ordres segellades, per governar el vaixell d'aquest senyor i per fer-lo anar cap allà on ell em mani-va dir el capità-. Fins aquí molt bé. Però ara em trobo que qualsevol home de la tripulació sap més coses que jo. ¿Us sembla just?
-No-va dir el doctor Livesey-, la veritat és que no.
-Després-va prosseguir el capità-descobreixo que anem a buscar un tresor..., i he de saber-ho pels meus propis homes. ¿Què us sembla? Mireu, això dels tresors és cosa molt delicada; no m'agraden els viatges en cerca de tresors, no m'han agradat mai; i menys quan són viatges secrets i resulta..., i perdoneu l'expressió, senyor Trelawney..., que ho sap fins i tot el lloro.
-¿El lloro d'en Silver?-va preguntar l'hisendat. -És una manera de parlar-va dir el capità-. Vull dir que ho sap tothom. Per mi que no sabeu realment on us fiqueu, però jo us diré el que en penso: és un joc a vida o mort, i les possibilitats estan molt igualades.
-Això queda molt clar, i gosaria dir que és ben veritat-va contestar el doctor Livesey-. Assumim el risc, però no som tan ignorants com us penseu. I dieu que no us agrada la tripulació: ¿que és que no són bons mariners?
-No m'agraden, senyor-va replicar el capità Smollett-. I, ja que m'ho feu dir, penso que els hauria d'haver triat jo entre els meus propis homes.
-Potser sí-va contestar el doctor-. Potser el meu amic hauria d'haver deixat que l'acompanyéssiu; però el desaire, suposant que ho sigui, no va ser intencionat. ¿I el senyor Arrow no us agrada, tampoc?
-No, senyor. Penso que és un bon mariner, però fraternitza massa amb la tripulació per ser un bon oficial. Un pilot hauria de guardar més les distàncies... No hauria de beure amb els mariners!
-¿Voleu dir que beu?-va exclamar l'hisendat. -No, senyor-va contestar el capità-; jo només dic que fraternitza massa amb la gent.
-Resumint, capità-va dir el doctor-: digueu-nos què voleu, si us plau.
-¿Esteu decidits a fer aquest viatge, senyors? -Absolutament-va contestar l'hisendat.
-Molt bé-va dir el capità-. Doncs, ja que heu tingut la paciència de sentir-me dir coses que no podia demostrar, escolteu-ne unes quantes més. Primera: estan posant la pólvora i les armes a la bodega de proa; ¿per què no les poseu a sota la cabina, si hi ha lloc de sobres? Segona: us acompanyen quatre dels vostres homes, i em diuen que alguns d'ells han de dormir a la banda de proa. ¿Per què no els feu dormir al costat de la cabina?
-¿Alguna cosa més?-va preguntar el senyor Trelawney.
-Sí, una altra-va dir el capità-: que ja hi ha hagut prou safareig, a hores d'ara.
-Prou i de sobres-va assentir el doctor. -Us diré el que he sentit jo mateix-va continuar el capità Smollett-: que teniu el mapa d'una illa; que hi ha unes creus al mapa per indicar on és el tresor, i que l'illa es troba a... -i llavors va anomenar la latitud i la longitud exactes.
-Això no ho he dit a ningú, jo!-va exclamar l'hisendat.
-Doncs els homes ho saben, senyor-va replicar el capità.
-Livesey, heu d'haver estat vós o en Hawkins-va exclamar l'hisendat.
-Tant se val, ara, qui hagi estat-va replicar el doctor.

I vaig poder veure que ni ell ni el capità feien gaire cas de les protestes del senyor Trelawney. I jo tampoc, francament, perquè era un home massa bocamoll; en aquest cas, però, em sembla que deia la veritat i que ningú no havia esbombat la posició de l'illa.

-Doncs bé, senyors-va continuar el capità-: jo no sé qui el té, aquest mapa; però insisteixo que no l'hauria de veure ningú, ni tan sols jo ni el senyor Arrow. Altra- ment, us pregaré que accepteu la meva dimissió.
-Ja ho entenc-va dir el doctor-: voleu que man- tinguem aquest assumpte en secret i que convertim la popa del vaixell en una guarnició, defensada pels homes de confiança del meu amic i proveïda de totes les armes i tota la pólvora que hi hagi a bord. Dit d'una altra manera: que us fa por que hi hagi un motí(...)

Stevenson, Robert Louis. L’illa del tresor. Traducció: Joan Sellent. Editorial. Quaderns Crema. (pgs 85-88)

Enllaços:
Pirates and parrots
Parrots were probably associated with pirates because of the book "Treasure Island"
cromets 10:43 a. m.
 


Dilluns 30 d'octubre

Robert Louis Stevenson: "L'illa de Tresor"


El vell llop de mar a l'"Almirall Benrow"

L'illa del tresor L'hisendat senyor Trelawney, el doctor Livesey i tots aquests altres senyors m'han demanat que escrigui punt per punt tota la història de l'Illa del Tresor, des del començament fins al final i sense ometre res excepte la situació de l'illa, perquè encara hi queden tresors per desenterrar; agafo, doncs, la ploma l'any de gràcia de 17... i reculo fins als temps en què el meu pare regentava l'hostal «Almirall Benbow» i aquell vell mariner, de pell fosca i amb una cicatriu de sabre a la cara, va venir a fer-hi estada.

El recordo com si fos ahir, acostant-se amb pas feixuc a la porta de l'hostal, seguit d'un carretó que transportava el seu bagul de mariner. Era un home alt, fort, moreno i corpulent; una cua de cabells enquitranats li queia sobre les espatlles d'una bruta casaca de color blau; les seves mans, aspres i plenes de cicatrius, mostraven unes ungles negres i esqueixades; el tall de sabre, brut i moradenc, li travessava una galta. El veig encara passejant la mirada per la cala, primer xiulant entre dents i després entonant aquella vella cançó marinera que li havíem de sentir cantar tan sovint:

Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!

amb una veu estrident, cansada i vacil·lant que semblava que s'hagués forjat i esquerdat entre les barres del cabrestant. Després va trucar a la porta amb un bastó semblant a una palanqueta i, quan va comparèixer el meu pare, li va demanar bruscament un got de rom. Quan l'hi va haver portat se'l va beure lentament, com un expert, entretenint-se a assaborir-lo i sense deixar de mirar els penya-segats del voltant i el rètol de l'hostal.
-Aquesta cala em convé-va dir al final-, i la taverna està molt ben situada. ¿Hi ha gaire moviment, per aquí, company?
El meu pare li va dir que no, que per desgràcia n'hi havia molt poc.
-Ah-va dir ell-, doncs aquí és on atracaré. Tu, noi!-va dir, adreçant-se al que empenyia el carretó-: porta el bagul i ajuda a dur-lo cap a dalt. Em quedaré aquí una temporada-va afegir-. Sóc un home senzill, jo: rom, cansalada i ous és tot el que necessito, i aquella punta d'allà dalt per veure passar els barcos... ¿Com m'heu de dir? Digueu-me «capità». Ah, ja us entenc...Teniu-i va tirar dues o tres monedes d'or al llindar de la porta-. Quan s'hagin acabat, m'aviseu-va dir, amb la mirada ferotge d'un almirall.

I la veritat és que, per molt esparracat que anés i per molt tosc que fos el seu parlar, no feia pas l'efecte de ser un simple mariner: més aviat semblava un pilot o un capità, acostumat a manar i a ser obeït. L'home del carretó ens va dir que el dia abans al matí, quan la diligència el va deixar a la porta del «Royal George», havia preguntat quins hostals hi havia al llarg de la costa i, després de rebre bones referències del nostre, suposo, i de saber que es trobava en un lloc solitari, l'havia preferit a tots els altres com a lloc de residència. I això és tot el que vam poder saber del nostre nou estadant.

En general era un home molt callat. Es passava tot el dia rondant per la cala o pels penya-segats, amb una ullera de llarga vista de llautó; als vespres seia en un racó de la sala, al costat del foc, i bevia rom molt carregat amb un raig d'aigua. No acostumava a dir res quan algú se li adreçava: només alçava els ulls de sobte, amb una expressió ferotge i esbufegant pel nas com una sirena de boira, i tant nosaltres com els parroquians de casa vam aprendre aviat a deixar-lo tranquil. Cada dia, quan tornava de les seves passejades, preguntava si havia passat cap mariner pel camí. Primer vam pensar que ho preguntava per la necessitat d'estar amb altres homes com ell, però al final vam entendre que el que volia era evitar-los. Quan algun mariner feia estada a l'«Almirall Benbow» (cosa que passava de tant en tant, i eren homes que anaven cap a Bristol per la ruta de la costa), ell l'espiava darrere la cortina de la porta abans d'entrar a la sala, i sempre procurava estar callat com un mort davant la presència d'algun d'aquells homes. Jo, almenys, no veia res d'estrany en aquell comportament, perquè en certa manera compartia els seus temors. Un dia se m'havia endut a part i m'havia promès que em donaria una moneda de plata de quatre penics cada primer de mes, si era capaç «d'estar a l'aguait per si venia un mariner amb una sola cama» i l'avisava així que aparegués. Molt sovint, quan s'acostava el primer dia del mes i jo li reclamava els honoraris, es limitava a dedicar-me un esbufec nasal i a mirar-me de dalt a baix; però, abans no s'hagués acabat la setmana, sempre s'hi repensava: em portava la moneda de quatre penics i em repetia l'ordre d'estar al cas per si venia el «mariner amb una sola cama».

No cal que us digui com em trasbalsava els somnis aquell personatge. Les nits de tempesta, quan el vent sacsejava els quatre cantons de la casa i les onades udolaven tot al llarg de la cala i s'enfilaven pels penya-segats, I jo el veia de mil formes diferents i amb mil expressions diabòliques. Tan aviat tenia la cama tallada fins al genoll, com arran de cuixa, com era una espècie de monstre que sempre havia tingut una sola cama situada al mig del cos. Veure'l saltar i córrer i empaitar-me per closos i barrancs era el pitjor dels meus malsons. I, ben mirat, amb totes aquelles fantasies abominables, els meus quatre penics mensuals em sortien prou cars.

Però, si el mariner d'una sola cama em provocava aquells terrors, en canvi el capità no em feia tanta por com a les altres persones que el coneixien. Hi havia vespres que bevia molt més rom amb aigua del que el seu cap podia traginar, i llavors tan aviat es posava a cantar les seves velles, bàrbares i abjectes cançons de mariner, indiferent a tothom, com pagava una ronda a tots els arronsats parroquians i els obligava a escoltar les seves històries o a corejar les seves cançons. Sovint jo sentia trontollar tota la casa amb el «Io-ho-ho, i una ampolla de rom»; tots els presents s'hi afegien com si els hi anés la vida, i cadascú cantava més fort que els altres per evitar amonestacions. Perquè, quan tenia aquests rampells, era l'home més despòtic que hàgiu vist mai; clavava cops de punya la taula perquè tothom callés; s'enfilava en un tropell d'indignació si li feien alguna pregunta, o de vegades si ningú no li preguntava res, perquè això li feia pensar que la gent no estava al cas de les coses que explicava. Tampoc no consentia que ningú marxés de l'hostal fins que ell no començava a tenir son de tant beure i se n'anava fent esses cap al llit.

Les seves històries eren el que feia més por a la gent. Eren relats terribles: històries de penjats, d'homes condemnats a saltar per la borda, de tempestes a alta mar, de l'illa de la Tortuga i de fets i llocs feréstecs a les costes antillanes. Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més malvada que hagi navegat mai per aquests mars de Déu, i el llenguatge amb què descrivia tots aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. El meu pare sempre deia que allò seria la ruïna de l'hostal, perquè aviat la gent, tipa de ser tiranitzada i humiliada i d'anar-se'n a dormir tremolant de por, deixaria de venir; jo, en canvi, estava convençut que la seva presència ens era beneficiosa. Primer la gent s'espantava, però després s'adonaven que en el fons els feia gràcia: era una distracció que animava la seva plàcida existència rural. Hi havia fins i tot una colla de joves que fingien admirar-lo i l'anomenaven «autèntic llop de mar», «rei dels navegants» i altres coses per l'estil, i li deien que era gràcies als homes com ell que Anglaterra s'havia convertit en el terror dels mars.

Però, en un cert sentit, és veritat que al final va ser la nostra ruïna; perquè van passar les setmanes, i després els mesos, i ell anava allargant la seva estada, fins que al final va quedar escurat i el meu pare no tenia prou valor per reclamar-li més diners. Si mai l'hi insinuava, el capità llançava un esbufec tan sorollós que hauríeu dit que era el rugit d'un lleó, i li clavava una mirada que el feia sortir de la sala. Jo havia vist el meu pare com es retorçava les mans després d'un rebuf d'aquells, i estic segur que el mal humor i el terror en què vivia van precipitar la seva trista i prematura mort.

En tot el temps que va viure amb nosaltres no va canviar en absolut d'indumentària, tret d'unes mitges que va comprar a un venedor ambulant. Se li va desfer una de les puntes del barret i des d'aquell dia la va dur penjant, tot i la gran molèstia que li ocasionava quan feia vent. Recordo l'aspecte de la seva casaca, que ell mateix apedaçava a la seva habitació i que al final ja era tota ella un mosaic de pedaços. Mai no escrivia cartes ni en rebia, ni parlava mai amb ningú tret d'alguns parroquians, i això només quan estava borratxo de rom. Pel que fa al gran bagul de mariner, ningú no I 'havia vist mai obert.

Només un cop li van plantar cara, i va ser cap al final, quan el meu pobre pare feia temps que havia entrat en el declivi que se l'enduria a la tomba. Un dia, cap al tard, va venir el doctor Livesey a veure el malalt, va menjar una mica de sopar que li havia preparat la meva mare i va entrar a la sala a fumar-se una pipa i esperar que li portessin el cavall del poble, perquè a l'hostal no hi teníem estable. Jo el vaig seguir cap a dins, i recordo que vaig observar el contrast que oferia aquell metge tan pulcre i tan polit, amb la seva perruca empolvorada, els seus ulls brillants i negres i les seves maneres agradables, al costat d'aquells rústecs vilatans i sobretot d'aquell pirata llardós, barroer i tèrbol que semblava un espantaocells, allà assegut de colzes a la taula i atordit pel rom. De cop i volta, aquell home-vull dir el capità-va engegar la seva eterna cançó:

Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!
L'ampolla i el diable van acabar amb els altres...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!

Al principi jo em pensava que el «bagul del mort» era precisament aquell gran bagul que ell tenia a dalt, a l'habitació de davant, i aquella idea acompanyava el mariner d'una sola cama en els meus malsons. Amb el temps, però, vam deixar de prestar cap atenció especial a la cançó, i aquell vespre només era una novetat pel doctor Livesey. Vaig observar que no li produïa cap efecte agradable, perquè va aixecar els ulls un moment amb expressió força indignada abans de continuar parlant d'un nou remei pel reuma amb el vell Taylor, el jardiner. Mentrestant, el capità es va anar engrescant amb la seva pròpia música, i al final va clavar aquell cop de puny sobre la taula que tots! sabíem que volia dir: silenci! Van callar immediatament totes les veus excepte la del doctor Livesey, que va seguir parlant igual que abans, amb una veu clara i amable i fent pipades enèrgiques cada una o dues paraules. El capità li va engegar una mala mirada, va clavar un altre cop sobre la taula i el va seguir mirant encara amb més fúria; i al final, engegant un renec infame i recargolat, va dir:
-Silenci a l'entrepont! -¿Us adreceu a mi, senyor?-va preguntar el doctor; i quan aquell rufià, llançant un altre renec, li va respondre afirmativament, va afegir: -Doncs jo només us he de dir una cosa, senyor: que, si seguiu bevent rom, el món aviat es veurà lliure d'un canalla indesitjable.

La indignació del vell va ser terrible. Es va aixecar d'un salt, va treure una navalla de mariner i, un cop oberta, fent-la balancejar a la palma de la mà, va amenaçar el doctor de deixar-lo clavat a la paret.

L'altre ni es va immutar. Li va continuar parlant com abans, per sobre l'espatlla i en el mateix to de veu; una mica més fort perquè tothom ho pogués sentir, però amb absoluta calma i serenitat:
-Si no guardeu aquesta navalla immediatament, juro pel meu honor que us faré enviar a la forca a la primera sessió del tribunal.

Llavors es van desafiar tots dos amb la mirada, però el capità va plegar veles de seguida; va desar l'arma i es va tornar a asseure, remugant com un gos apallissat.
-i ara que sé que hi ha un subjecte com vós a la meva jurisdicció, senyor meu-va afegir el doctor-, podeu estar segur que no us trauré l'ull de sobre ni de dia ni de nit. A part de metge sóc jutge, i si m'arriba la més petita queixa de vós, ni que sigui per una inconveniència com aquesta d'avui, prendré les mesures pertinents per- què us detinguin i us expulsin d'aquí. Espero que hagi quedat clar.

Al cap de poca estona van portar el cavall del doctor Livesey i se'n va anar, però el capità va fer bondat durant la resta d'aquell vespre i molts més vespres seguits.(Capítol 1)


Stevenson, Robert Louis. L’illa del tresor. Traducció: Joan Sellent. Editorial. Quaderns Crema. Pgs 19-27

Enlllaços:
Versio online
Bigrafia il·lustrada
Stevenson a Wikipèndia
Més biografia
links diversos
Assaigs
Oceania. The Robert Louis Stevenson Collection
cromets 10:05 a. m.
 


Dissabte, 21 d'octubre

Francis Scott Fitzgerald: "This side of paradise" (En aquest costat del Paradís)

Capítol 1: Amory, fill de Beatrice


this side of paradise Amory Blaine va heretar de la seva mare tots els trets que, a excepció d'uns quants d'inexpressables i dispersos, van fer d'ell un personatge digne de consideració. El seu pare, un home inepte i desmanegat que, a l'afició a Byron, afegia el costum d'adormir-se sobre l'Enciclopèdia Britànica, es va fer ric als trenta anys gràcies a la mort de dos germans més grans, pròspers agents de canvi i borsa de Chicago. En el primer accés de vanitat que va tenir, i creient que el món era seu, se'n va anar a Bar Harbor, on va conèixer Beatrice O'Hara. Fruit d'aquest atzar, Stephen Blaine va llegar a la posteritat la seva alçada -poc menys d'un metre vuitanta- i una tendència a vacil·lar en els moments crucials, dues abstraccions que es van encarnar en el seu fill Amory. Durant molts anys va papallonejar per l'última fila del clos familiar: una figura indecisa, amb una cara mig esborrada sota uns cabells d'un gris esmorteït, sempre pendent de la seva dona i turmentat per la idea que no la sabia, ni la podia, comprendre.

Però Beatrice Blaine... això era una dona! Unes antigues fotografies fetes a la finca del seu pare, a Lake Geneva, Wisconsin, o al col·legi del Sagrat Cor, a Roma -on, de jove, l'havia portat aquella extravagància pedagògica reservada a les filles de la gent acomodada- mostraven clarament la delicadesa de les seves faccions, l'art senzill i consumat del seu vestuari. Beatrice va tenir una educació acurada; la seva joventut va transcórrer entre les glòries del Renaixement; estava versada en les últimes xafarderies de les famílies romanes més antigues, i era coneguda, com una noia americana fabulosament rica, del cardenal Vitori, de la reina Margherita i d'altres personalitats més subtils de les quals, si un hagués tingut més món, hauria sentit sens dubte a parlar. A Anglaterra va aprendre a preferir el whisky amb soda al vi, i l'escassa conversa que fins aleshores tenia es va enriquir, en més d'un sentit, durant un hivern a Viena. Resumint, Beatrice D'Hara va assimilar aquesta mena d'educació que ja no s'estila, una tutela exercida per un cert nombre de persones sobre coses que, si bé un pot menystenir, no per això deixen de ser adorables; una cultura rica en arts i tradicions de tota mena, desproveïda absolutament d'idees, que floreix l'últim dia, quan el mestre jardiner talla les roses sobreres per obtenir una poncella perfecta.

En un moment de flaquesa va tornar a Amèrica, va conèixer Stephen Blaine i s'hi va casar. I tot perquè estava una mica cansada, una mica trista. Durant una feixuga temporada va portar el seu únic fill dins el ventre i el va lliurar al món un dia de primavera del noranta-sis.

Quan Amory tenia cinc anys, era un company encantador per ella. Era un nen de cabells castanys, d'ulls grans i bonics que amb el temps encara ho havien de ser més, d'una imaginació molt fèrtil i d'un cert gust pels vestits de fantasia. Entre els quatre i els deu anys va recórrer el país amb la seva mare, en l'automòbil particular de l'avi, des de Coronado, on la seva mare es va avorrir tant que li va agafar un atac de nervis en un hotel de moda, fins a Mexico City, on va arreplegar una consumpció benigna i quasi epidèmica. Aquesta dolència la divertia, i més endavant va formar part inseparable de la seva atmosfera, sobretot després d'empassar-se uns quants estimulants espantosos.

Així, mentre uns altres nois rics més o menys afortunats havien de desafiar el control de les governantes a la platja de Newport i eren tustats o castigats per llegir coses com Atreveix-te o Frank, al Baix Mississippí, Amory es dedicava a mossegar condescendents grums del Waldorf -al mateix temps que desenvolupava una repulsió instintiva per la música de cambra i la simfònica- i a rebre una selecta i acurada educació de la seva mare.

-Amory. -Sí, Beatrice. (Un nom ben curiós per cridar la seva mare, però ella ho volia així.
-Rei, no pensis que et llevaràs encara. Sempre he tingut la sospita que, quan un és jove, llevar-se d'hora fa posar malalt dels nervis. Ja te'l pujarà la Clothilde, l'esmorzar.
-Molt bé.
-Em sento molt vella avui, Amory -deia, amb un sospir, i la cara es convertia en un exòtic camafeu de sentiments, la veu es feia exquisidament modulada, les mans, tan delicades com les de la Bernhardt-. Tinc els nervis a flor de pell. Demà ens en anem d'aquest hotel espantós per buscar una mica de sol.

Els ulls verds i penetrants d'Amory observaven, entre els cabells embullats, la seva mare. A una edat tan tendra ja no es feia il·lusions respecte a ella.
-Amory.
-Sí, digues.
-M'agradaria que et banyessis amb aigua calenta; tan calenta com puguis aguantar, per calmar-te els nervis. Pots llegir a la banyera, si vols.

Abans de fer els deu anys la seva mare l'havia nodrit amb exemplars de Fêtes Galantes, i als onze ja parlava amb desimboltura, un punt nostàlgica, de Brahms, Mozart i Beethoven. Una tarda que s'havia quedat sol a l'hotel de Hot Springs, va tastar el licor d'albercoc de la seva mare i, com que l'havia trobat bo, es va engatar una mica. Al començament va ser divertit, fins que, endut per l'exaltació del moment, va encendre un cigarret i va sucumbir a una reacció vulgar, pròpia de gent ordinària. Encara que l'incident va horroritzar Beatrice, en el fons la va divertir i va arribar a ser, com diria la generació posterior, part del seu «estil».

-Aquest fill meu -li va sentir dir un dia, en una habitació plena d'estupefactes i admirades senyores- és molt sofisticat, però encantador, i sobretot delicat. A casa nostra som tots molt delicats d'aquí, saben -i amb la mà s'apuntava, radiant, al pit ben format; després, baixant el to de veu fins al murmuri, els va parlar de l'episodi del licor d'albercoc amb el qualles senyores es van fer un tip de riure perquè era una gran raconteuse-, però aquella nit el bufet es va tancar amb doble clau per evitar les possibles incursions dels menuts Bobby i Barbara.

Aquests pelegrinatges domèstics es feien invariablement amb gran pompa: dues serventes, l'automòbil particular, el mateix Mr. Blaine quan era a casa, i, sovint, un metge. Quan Amory va tenir la tos ferina, quatre especialistes, inclinats al voltant del llit, es miraven amb disgust l'un a l'altre. I quan va tenir l'escarlatina, el nombre d'assistents, incloent-hi metges i infermeres, va arribar a un total de catorze. Però com que tenia més sort que les bruixes, es va refer perfectament.

Els Blaine no posaven arrels en cap ciutat. Eren simplement els-Blaine-de-Lake-Geneva; tenien bastants parents que podien fer d'amics i còmodes vivendes entre Pasadena i Cape Cod. Però Beatrice es decantava cada dia més per les noves amistats perquè necessitava repetir les seves històries -la de la seva constitució física, la dels seus tropells, la dels records dels anys viscuts a l'estranger- a intervals regulars. Com els somnis freudians, s'havien d'expulsar perquè no s'escampessin i posessin setge als seus nervis.

Beatrice era crítica amb les dones americanes, sobretot amb la població flotant de la costa oest.
-Tenen accent, fill meu, tenen accent -deia a Amory-; no és accent del sud ni de Boston, ni d'una ciutat qualsevol, no, és simplement accent -i adoptava un aire absent-. Agafen aquests accents tronats de Londres, que no fan per ells i que només poden gastar els que en saben. Parlen com ho faria un majordom anglès que hagués passat uns quants anys en una companyia d'òpera de Chicago -era quasi incoherent-, i quan consideren -sempre arriba aquest moment en la vida d'una dona de la costa oest- que el seu marit ha fet prou fortuna, es creuen en l'obligació de parlar amb accent per impressionar-me, a mi...!

Convençuda que el seu cos era un munt de xacres, considerava igualment malalta la seva ànima, i això era important en la seva vida. Havia estat catòlica, però com que havia descobert que els capellans eren molt més sol·lícits amb ella quan estava a punt de perdre o de recobrar la fe en la Santa Mare Església, sabia mantenir una atractiva ambigüitat. Sovint deplorava la mentalitat burgesa del clergat americà i estava segura que, si hagués viscut a l'ombra de les grans catedrals europees, la seva ànima hauria flamejat encara tènuement en el poderós altar de Roma. Amb tot, i després dels metges, els capellans eren el seu esport predilecte.

-Ah, eminència -deia al bisbe Wiston-, no vull parlar de mi. M'imagino la cua de dones histèriques que li truquen a la porta per demanar-li que sigui simpàtic amb elles... -i després d'una interrupció del prelat-, però el meu estat d'ànim no és gaire diferent.

El seu romanç clerical només l'havia confessat a bisbes i altes jerarquies. La primera vegada que va tornar al seu país, vivia a Ashville un jove agnòstic, amb aires swinburneans, pels besos apassionats i per l'amena conversa del qual havia mostrat una decidida inclinació; havien discutit els pros i els contres del cas fredament, sense concessions als sentiments. Fet i fet, ella havia decidit casar-se per tradició familiar, i el jove agnòstic d'Ashville, després de passar una crisi de fe, es va fer catòlic per convertir-se en monsenyor Darcy.

-I tant que sí, senyora Blaine, un company encantador, la mà dreta del cardenal.
-L'Amory l'hauria d'anar a veure -va dir, sospirant, la bella dama-: monsenyor Darcy el comprendrà com em va comprendre a mi.

Quan va fer tretze anys, Amory, alt i esvelt, era una còpia exacta de les faccions celtes de la seva mare. De tant en tant li posaven un professor particular, amb el propòsit de fer-lo «progressar> en la seva educació i en cada estadi «reprendre la feina en el punt que l'havia deixat>>, però com que cap professor va saber mai esbrinar on es trobava exactament aquest punt, el cap del noi estava encara en perfectes condicions. És difícil dir què n'hauria estat, d'ell, si hagués fet aquesta vida uns quants anys més. Una vegada s'havia embarcat cap a Itàlia, amb Bea- trice, i va tenir una perforació d'apèndix, probablement a causa de tants àpats al llit; així, després d'una sèrie de telegrames frenètics entre Europa i Amèrica, i per sorpresa dels passatgers, el transatlàntic va canviar el rumb cap a Nova York per deixar Amory al moll. Es dirà que això no era vida, però era esplèndid.

Després de l'operació, Beatrice va tenir una depressió nerviosa, amb un sospitós aspecte de delírium trèmens, i Amory va passar els dos anys següents a Minneapolis, a casa dels seus oncles. És allí on topa per primera vegada amb els aires rudes i vulgars de la civilització occidental-que l'agafen en calçotets, per entendre'ns.

Francis Scott Fitzgerald En aquest costat del paradís Traducció de Josep Maria Fulquet. Pròleg de J. Dos Passos. Editorial Destino. Colección: Biblioteca Pompeu. (pags 23-29)

Enllaços
Francis Scott Key Fitzgerald
This side of paradise (on line)
cromets 8:52 a. m.