cromets #llargs

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Dijous, 25 de setembre

Del sofà a la cadira

televisió Feia temps que volia dedicar un cromet a un invent que ha crescut amb nosaltres, la televisió. Però, com que fa uns anys que no la veig, no es tractava de jutjar sense coneixement de causa. El que sí ho fa és Toni Soler, que considera que la pèssima qualitat dels programes ha fer aixecar molts espectadors dels sofàs i els ha fet seure a la cadira d'Internet, on han pogut recuperar la llibertat de navegació que en altres temps els havia ofert la televisió.


Expulsats

Toni Soler

Diuen les enquestes que l’ús juvenil d’Internet creix precipitadament. I diuen que creix, a més, a les esquenes del consum televisiu.
No sé si és una notícia bona o dolenta, de la mateixa manera que Internet no és ni bo ni dolent, com tot allò que ens fa lliures. Perquè nosaltres, lliures o no, tampoc som bons ni dolents. Si més no, fins que no és demostri el contrari.

Evidentment, la televisió actual fa més por que una altra cosa, deixant de banda nombroses i lloables excepcions, el seu paper es limita a fer de vehicle de transmissió de productes externs, no pròpiament televisius, com la ficció i l’esport d’elit. La resta és una botiga dels horrors, en la qual els “freakis” s’esquarteren al mateix ritme que esdevenen milionaris, amb la complicitat de l’infraperiodisme que els afalaga i acull.

Aquest fenomen s’ha aguditzat de tal manera que ha expulsat de les graelles de programació no només els continguts “cultes”, la divulgació, la cultura, la problemàtica social; això ja ni es planteja. El que és greu és que les matèries “frívoles”, que anys enrera eren considerades de segona, tampoc hi tenen cabuda. Em refereixo a l’humor, la moda, la música, els espectacles, els debats més o menys populistes – però que plantejaven qüestions reals: l’eutanàsia, el preu de la vivenda, la llibertat sexual, etc-.

Anys enrera, en un magazine de la tarda es parlava de cuina, de drapets i de l’educació dels fills. ¡I a més d’un els semblava barroer, alienant! Avui sembla que només hi ha espai per a la família Pajares, la Pantoja i les despulles d’Encarna Sanchez. No ens estranyi que molts consumidors se’n sentin expulsats. I no són, ni molt menys, intel.lectuals. Només ciutadans amb dos dits de front.

Em direu que a Internet també hi ha porqueria d’aquesta , i de l’altra. Però a la xarxa tots els continguts apareixen en peu d’igualtat, i és el consumidor qui tria. L’internauta visita; el televident és assaltat, i encara que disfruti de milers de canals, sovint no té alternatives a la podridura rosa ( d’un rosa destenyit, per cert: s’ha passat de Carolina de Mònaco, per exemple, a Yola Berrocal).

El consum d’Internet té els seus riscos, com no. Demana la reponsabilitat de pares i fills, etc. Així que no goso a dir que la seva preponderància entre els joves sigui una bona notícia. Però sí que puc afirmar que no m’estranya. A Internet hi ha molta morralla, però també hi ha música, debats on-line, consells mèdics, en definitiva: tot el que abans , en els bons temps, ens atrevíem a exigir a la televisió.

No cal dir que la bona televisió existeix, i a més a més ha demostrar la seva capacitat per arribar i agradar a un públic majoritari. Això ho podem comprovar a Catalunya. Però la tendència dominant ho fa cada vegada més difícil, de manera que, si ningú hi posa remei, allò de “caixa tonta” serà recordat amb tendresa. Perquè la tele d’abans era tonta, però no malvada.

Actualment, no es improbable pronosticar que el terme “tele-porqueria” aviat deixarà de tenir sentit: serà, simplement, una redundància.

Traducció de l'article aparegut a la Vanguardia 20-9-03
cromets 12:23 p. m.