Dissabte, 7 de maig
Sota la fredor parada d'aquests ulls
Salvador Espriu
A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el del diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als fidels i els torna a llegir, no en neulit rosalbacavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari, que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir al públic de mantenir-se dempeus, per respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran de "Per evangelica dicta", disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpol de vergonya i una semienriolada confusió. Els astuts i sagaços, que solien ser els assidus parroquians, entre els quals es trobava Esmeragde Càndid Arabia, aguaitaven cada diumenge aquell segon amb una secreta delícia, que no es traslluïa mai, però, en llur capteniment. Restablert l'ordre, el vicari procedia a la nova lliçó, ara sonorosa i força intel·ligible, del fragment sagrat i, quan l'acabava, permetia a l'auditori d'asseure's.
Venia de seguida la glossa del text, que el vicari procurava posar a l'abast de tots aquells cervells més o menys reblanits pel paternalisme i el futbol. El Regne dels Cels - recordava un altre cop avui el vicari- és semblant a un home que féu sembrar llavor de blat en el seu camp. Mentre dormien, enllestit el treball, els seus servents, un adversari d'aquell home ("el qual enemic no és sinó el dimoni", recalcava el vicari) plantà d'amagatons jull entre el blat. Prosseguia l'explicació elemental fins a l'hora de la sega, en què la zitzània era collida de primer i lligada en manolls, per ésser cremada, i hom recol·lectava a continuació el blat i l'aplegava al graner del propietari. Els bons constitueixen el blat, no hi ha ningú que no ho copsi, i el jull simbolitza amb evidència igual els maleïts. El vicari, un home jove, alt i gras, amb unes galtes pintades de vermell, de tuberculós m'afiguro que guarit, finalitzava el corrent amb l'estridència d'uns galls que sorgien potser esvalotats de les pregoneses del seu cori-mori i es materialitzava als ulls de Càndid com si fossin capons nadalencs. Càndid especulava sobre el destí del prometedor capellà. Arribaria a la terminal de canonge o, fins i tot, a la plenitud del sacerdoci? La seva abnegació i el seu rigor, l'acompliment estricte de totes els genuflexions i rúbriques, permetien de confiar, pensava Càndid, que faria una carrera molt brillant.
Envestida per la renglera combativa dels mots semblava que la feligresia més aviat sonsegés. Tothom escoltà amb passivitat, però amb quelcom de bona fe, la paràbola evangèlica. En aquella hora, i en el xup-xup raonable de l'esperança d'un àpat copiós de festa, ningú no se sentia jull, no, de debò, i Càndid, home imaginatiu, es gronxava al bell mig d'un bladar ufanós i escollidíssim, sota la carícia de l'oreig. La veu del vicari notificava en aquell moment que l'Església celebrava avui el Dia del Papa, "el dolç Crist en la terra", com digué santa Caterina. Càndid, viatger modest, es contemplà ara transportat al bladar de Siena, a la ciutat estranya que es relacionava - no sabia com, però en tenia la vella sospita- amb l'esborronadora arquitectura del Dant, una ciutat que puja en espiral, donant voltes i voltes, remolí singular de maons i pedres, des de la Loggia dela Mercanzia al duomo, i des d'allí baixa, pel Battistero i el palau del Magnifico, enllà de la via Fontebranda, cap a S. Domenico i al santurari que guarda els records d'aquella extraordinària monja Benincasa. A l'extrem o a l'entrada de la ciutat, segons com t'ho miris, hi ha (informació de guia de turisme) la famosa Porta Camollia, i Càndid es prometé de compulsar a trenc de vespre el seu fitxer, per tal de recordar millor, encara que la recordava amb una sedant exactitud, la inscripció llatina que es llegeix al front experior de la susdita porta. Car Càndid era home de fitxer, no un erúdit autèntic, val a dir-ho, però polit, prolix i meticulós. Els seus escassos amics el judicaven sovint, ho llucava prou, "força emprenyador", i Càndid, imparcial i serè, digeria amb una delectació morosa aquesta veritat.
Entretant, el vicari parlava encara del Papa i assegurava als fidels que el venerable Pontífex estimava tots els homes amb un amor sobrenatural. Calia, per tant, en justa reciprocitat, estimar molt el papa, estimar-lo com aquell gran patriota irlandès del segle XIX, de nom un poc engavanyador, que el seu testament li havia llegat, en una bella metàfora, el propi cor. Davant de la citació, Càndid, que s'endormiscava, obrí uns clisset de perdiu: no coneixia la frase i es proposà verificar-la, aquella mateixa tarda, amb la més pulcra minuciositat. S'esforçà alhora a meditar sobre el seu amor intel·lectual pel papa i alimentà de seguida la temença d'extenuar-se per camins de decandiment. Sí, afirmava en aquell instant el vicari, s'havien d'oferir al Papa, en testimoniança de l'amor que se li devia, oracions, sobretot oracions, i almoines, almoines també, en la mida que cada butxaca permetés, per a les múltiples necessitats de l'església. I l'homilia s'acabava aquí, d'una manera una mica abrupta, i tothom s'aixecà de nou, per al Credo. Ja encetada la missa dels fidels a l'Ofertori, sortien de la sagristia els postulants, cadascú amb una bossa abarretinada a l'extrem d'un llarg mànec. Càndid deixà caure, molt satisfet, en la que passà vora seu una rossa pesseta rutilant, després d'observar amb lucidesa que entre el blat del seu entorn ell resultava el més esponerós.
Si t'empassaves les consignes optimistes que les ràdios i els periòdics per obediència escampaven, no hi havia, almenys de vint anys ençà, ni vestigis de jull a la moral de la vida ciutadana de Konilòsia. Amb aquetes butlles, era lícit a Càndid, primer tija en el bladar de la pàtria, de delir-se -ell i la resta gramínia benigna pel diner. No era, ben entès, gasiu, car això cauria de la banda de la zitzània extirpada per sempre, però sí econònic, home de mèrit, un estalviador. En aquest ram, no atenyeria mai, ni de bon tros, ho reconeixia amb rubor, el nivell aconseguit pel seu principal, el senyor Alfons Maria de Ligorio Genisans, i per l'esposa irreprotxable d'aquest, la senyora Nimfa Blanchard, descendent d'un facinerós gavatx que tastà forca en temps d'en Becaina. La senyora Nimfa, malpensada i xerricarire com una serra de cavall, flairava, a més, de la sota i et llambregava de lluny, amb una clarividència esgarrifosa, "perquè jo sóc un Nostre Senyor". I reblava l'asseveració de la seva hipòstasi ensumant fort i torçant el llarg musell fins a l'orella, amb un gest que li hauria envejat, per exemple, la nostra delicada Mme de Pantostière. No l'espantava tampoc res, res, ni la bomba atòmica, i proferia aquest "res" amb tant vigor que obria l'aire de davant seu com si fos una faldilla amb cremallera i no parava d'esbatanar-lo fins a l'últim forat de silenci, el seu crit ja incontestable dúplica a la mai o formulada rèplica de qualsevol disconformitat. Càndid adorava el marit i la muller, així es rebentessin! car l'instruïen sense pausa en el terreny de la prudent economia. Com que els carns de la dama eren blanques i d'una incontaminant netedat, quan es banyava, un cop una setmana sí i una altra no, deixava sempre l'aigua tan límpida, que era aprofitada després del bany del senyor Genisans. La francessilla del greixum que surava en l'aigua servia al marit de sabó, i establien així un Déu n'hi do d'estalvi de líquid i pastilla ple de seny i com s'escau. No es podia, però, alterar la sucessió fixada dels banyistes, car el senyor Alfons era, amb el perdó de tots i l'adquiescència d'ell mateix, "un vero maiale", com deia abaixant la veu, Càndid, afeccionat a l'italià. Duia els dits curulls de nicotina, de tinta i d'íntims quadres despenjats. Caminava com si es gaspés i era, quant a la resta, home de raons molt embullades i confuses, apuntalades amb un lèxic curt i un repertori lògic de lloro bordeller. Si topaves amb ell, esborneiat i corpulent, t'escarxaves. En una ocasió, obrí d'una revolada la porta de la cambra on maldaven els seus dependents -amb una força tan innecessària i barroera, que cuidà arrencar els golfos- i vociferà dirigint-se a l'indret de Càndid: "D'aixòs, porti'm el dallòs!" La refinada estupidesa d'en Daixòs l'havia, alambinadament entès i li lliurà el dallòs sense preguntes.
El senyor Genisans tenia penjat al centre del sostre del seu despatx un llum de baulerna de dotze bombetes, les quals s'encenien i s'apagaven per mitjà de dos interruptors. En els disset anys que s'arrossegava per la casa, Càndid mai no n'havia vistes alhora, manipulats els dos interruptors, més que quatre enceses, car el senyor genissans en descargolava, per no despendre, vuit amb molta cura i recomptava cada dia, enfilant-se amb un cert risc, malgrat la seva complexió apoplèctica, dalt d'una cadira, les triades com a sentinelles i les destinades al servei d'imaginari. Càndid opinava que en aquest punt el senyor Genisans en feia tanmateix un gra massa, les havia subreptíciament enroscades totes, al llarg dels anys, més d'un centenar de vegades, però el senyor Alfons Maria se n'adonava sempre i li trepitjava a temps la maniobra. Els dos homes no havien mai bescanviat ni impressions ni injúries en aquesta raríssima versió del joc del gat i la rata, però l'amo felí havia guanyat tothora les tàcites batalles. L'oïda de Càndid percebia els esbufecs del senyor Genisans mentre descargolava els lladres en equilibri inestable dalt de la cadira. Durant una temporada, Càndid es mapà vexat per la derrota sistemàtica, però donà a la fi senyoria, sense més entrabancs, al principal. Romania, tanmateix, escarmentat i ofès i, quan arribava a casa seva, afluixava al seu torn les bombetes pròpies i tolerava només que cremessin en tot el pis, un pis de casa vella, immens i glacial com una tomba d'antic benestant egipci, tres o quatre tristos llums en tristos topans estratègics.
El senyor Genisans havia sofert un odi clàssic, al roig roent, contra la seva sogra, la senyora Tecleta Marigó, una pagesa rica de la banda d'Organyà, amb una llúpia a la clepsa i balives al coll, ara ja feia anys per fortuna difunta. La senyora Tecleta esmaltava la conversa de termes gitanos, reminiscències d'una joventut esmerçada, de tronc amb un nebulós marit marxant de bestiar, en tractes i negocis de cavalleries. D'una estampa i un aplom de matrona romana, canvià amb l'edat el seu aire de Cecília Metel·la per una retirança exacta a Escipió l'Africà. Enèrgica, mesquina, grollera i analfabeta, usufructuà mentre va viure una xipé d'infern. El senyor Genisans, amb el seu escàs vocabulari de psitàcid, no pogué mai combatre per art de dialèctica amb la senyora Tecleta, la qual va imposar tabustol, secundada amb eficàcia per Nostre Senyor, la seva santa llei al domicili del gendre. Es va morir d'un càncer al fetge i va patir, si creus els cronistes condignament. Poc temps abans de caure malalta, la seva filla l'havia convençuda de deixar-se retratar, pobrissona!, i la foto, ampliada i radiant, presidia amb honor, encensada pels cendrots de la ira capgirada i circumspecta del gendre, la saleta del piano. Es vessava del marc imitació caoba, bel·ligerant a l'encontre de les visites espantades, un rostre contundent com un cop de puny, amb una boca entreoberta que pronunciava una blasfèmia enxampada, coagulada, perpètua. Això o esmentava potser els més o menys ostensibles òrgans que el comú identifica amb la virilitat? El dubte mortificà a Càndid, fins que es decidí a introduir a la saleta, en absència del matrimoni, una noia amiga sordmuda de naixença, pudibunda i piadosa, fina com una mostela, la qual sabia amb certitud, sense cap marge d'error, els llavis de les persones, fossin aquestes vives o mortes. La tècnica esguardà de fit a fit la imatge, examina els llambrots, desxifrà replecs i comissures, envermellí i esclafí després una rialla que no tenia aturador. Càndid, el dubte esvaït, s'apressà a consignar en una fitxa, amb un matissat detall, el procés d'èxit de l'experiment.
Però com abelliren els pistrincs a la senyora Tecleta, que Déu l'hagi perdonada, com s'afal·lerà per ells! Els suma i els multiplicà, els suà, els covà, els empapussà, els llepà, els adobà, els afanà, s'hi aferrallà i els ensagnà. Per la seva passió intrèpida, Càndid l'evocava avui amb deferència als segons díptics i la rememorava encara durant les ablucions. Escrutador de la pasta fullada de les animetes, Càndid s'havia entretingut massa a llevar capa per capa la de l'atribuïble a la senyora Marigó i, ja a les envistes de l'evangeli de sant Joan, escrupolejava: li valdria, tan distret, aquella missa? El patrimoni de la senyora Tecleta, una herència de supòsit, transferida íntegra a la seva filla única, sí que serví de lenitiu a l'aflicció mesurada, amidada amb compàs i cana, de la senyora Nimfa i comprà el respecte pòstum del senyor Alfons per la mama política. Davant l'efígie entronitzada florien elogis i tendreses de al filla i els badaven els silencis del senyor Genisans, colpit pel poder emissiu de la dilecta boca, la qual estimulava i enfervoria l'emulació del matrimoni a conjugar sencers els verbs de la senyora Tecleta. Amb l'adequada i intatigable pràctica gramatical, el matrimoni Genisans esdevingué riquíssim. Eixorc i assetjat per l'avidesa de cosins, detestava la mainada amb una malícia que es basava en la fustració i en una enveja patètica. Cada espècimen de captarire o esguerrat no li estovava les entranya, i els recava fins a la desesperació, al marit i a la muller, de no poder emportar-se llurs béns en pes a l'altre barri. Aquesta disposició emocional, horrorosa i sincera, sotragava Càndid, el qual els acompanyava amb desdeny, però comprensiu i sensible, en el sentiment.
La missa terminava sense les oracions a les grades de l'altar, i el blat sortia, tija a tija, espiga a espiga, del temple i s'encaminava a encarregar les postres o ja de dret a taula. Càndid es divertia a classificar a ull els exemplars, per llur aspecte. Aquest seria candial i aquell bojal, el més atansat tosell i reculat del miracle, i sovintejaven individus amb cara de blat bord. Després de divagar una estona per la facècia closa, Càndid travessà xano-xano el carrer, un carreró estret, gairebé atzucac, i es ficà, cautelós i tímid, amb por de coincidir a la porteria amb altres llogaters i d'haver-los de saludar, a casa seva, en un edifici situat davant per davant de l'església. Càndid, pujava amb dispnea els cent dinou esglaons que el menaven al seu habitacle, al cinquè i últim pis de l'alta casa. Feia mesos que l'ascensor s'havia espatllat, i l'exercici, excel·lent per a la salut, a la dita del propietari, no provava tanmateix als bronquis de Càndid. Ara fregava els cancells del primer pis, on hi hauria aviat, segons la brama, el traspàs d'una senyora granadeta, amb quatre filles casadores i una lesió al cor. Al quart hi hauria també la defunció d'un bon jan que traginava una cirrosi de les de vi ranci o molipor, com traduiria al calorró la senyora Tecleta. Càndid gaudia d'un sentit lúgubre de l'humor i sospesava, espectador equànime, la significança de la mort dels altres. Seria jull o blat, en la partida final, enllà de les consignes dels altaveus i de les lloances públiques, la senyora del primer pis? I el veí del quart adquiriria una esveltesa eterna del blat o cremaria bé a tall de zitzània? Càndid féu per sota el nas una rialleta de conill i es girà d'esma a mirar, mentre reprenia l'alè, pels finestrals de l'escala que donaven al carrer, la mica de tros del desordre de Lavínia estès als seus peus. En un menjadoret humil d'una casa que afrontava amb l'església, un jove vestit de cobrador de tramvia adreçava un discurs amarg a una dona embarassada o estupefacta. Perorava no en rosalbacavà, sinó en un altre idioma igualment interdit i culte, que Càndid, gràcies als ròssecs d'aprenentatge amb la sordomuda, s'inclinava a presumir que era gallec. El cobrador abocava de sobte, amb un gest d'indignació proletària, el contingut de la cartera del seu ofici en un extrem de la taula ja parada. El diner formava un pilot ample de rebrec de paperassa i xavalla negrenca. Mentre contempalva l'escena, Càndid notà que se li eriçava voluptuosament el pèl de les mans i cobejà, amb una honesta violència del jull, en una transposició pertorbadora de valors, com si li enguantés l'esperit l'espectre de la senyora Tecleta Marigó, de submergir els braços, nus i arromangats fins els colzes, en aquella sutzesa fascinadora i absorbent. Ran de sabates se li obria una trampa de tramoia ingènua, una trampa de dimoni dels pastorets, però la fosca del parany li causava vertigen, i l'engoliria, i seria empresonat per sempre en abismes d'esglai. El fenonem era degut a la defallidor, reflexionà a corre-cuita Càndid, i aleshores una ferum espessa de cuinada l'exorcitzava a temps. Càndid reaccionà i somrigué: avui encara dinaria amb ganeta, i departiria amb la famílía i els amics, i es tancaria després als llimbs del seu fitxer, i furgaria en el misteri d'una petita pintura d'un dels Lorenzetti, custodiada a la pinacoteca dels Palazzo Buonsingori, que representa, si no li claudicava la memòria, el port de Talmone, un port d'on salparia a singladures de cabòries - i li agradava això de les singladures, galiot malenconiós als rems del seu gussi. Si, somniaria a la vetlla, i passejaria a poc a poc per la seva solitud per l'enyorança boirosa de Siena (què se li havia perdut, d'altra banda, a Siena?) i més tard soparia i els colgaria al llit, per llevar-se dejorn demà. I ja al purgatori del dilluns, home de talents inútils, resignat de fora i revoltat de dins, apamaria vetes i cabdellaria fils, dòcil i maldestre, tenaç i mansuetó, ressentit i obtús, a l'acreditada botiga del senyor Genisans, que Déu ens la conservi i ens l'augmenti, amén.
Lavínia, novembre de 1959
Salvador Espriu. Narracions. Edicions 62. Butxaca.
cromets 3:46 p. m.Sota la fredor parada d'aquests ulls
Salvador Espriu
A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el del diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als fidels i els torna a llegir, no en neulit rosalbacavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari, que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir al públic de mantenir-se dempeus, per respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran de "Per evangelica dicta", disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpol de vergonya i una semienriolada confusió. Els astuts i sagaços, que solien ser els assidus parroquians, entre els quals es trobava Esmeragde Càndid Arabia, aguaitaven cada diumenge aquell segon amb una secreta delícia, que no es traslluïa mai, però, en llur capteniment. Restablert l'ordre, el vicari procedia a la nova lliçó, ara sonorosa i força intel·ligible, del fragment sagrat i, quan l'acabava, permetia a l'auditori d'asseure's.Venia de seguida la glossa del text, que el vicari procurava posar a l'abast de tots aquells cervells més o menys reblanits pel paternalisme i el futbol. El Regne dels Cels - recordava un altre cop avui el vicari- és semblant a un home que féu sembrar llavor de blat en el seu camp. Mentre dormien, enllestit el treball, els seus servents, un adversari d'aquell home ("el qual enemic no és sinó el dimoni", recalcava el vicari) plantà d'amagatons jull entre el blat. Prosseguia l'explicació elemental fins a l'hora de la sega, en què la zitzània era collida de primer i lligada en manolls, per ésser cremada, i hom recol·lectava a continuació el blat i l'aplegava al graner del propietari. Els bons constitueixen el blat, no hi ha ningú que no ho copsi, i el jull simbolitza amb evidència igual els maleïts. El vicari, un home jove, alt i gras, amb unes galtes pintades de vermell, de tuberculós m'afiguro que guarit, finalitzava el corrent amb l'estridència d'uns galls que sorgien potser esvalotats de les pregoneses del seu cori-mori i es materialitzava als ulls de Càndid com si fossin capons nadalencs. Càndid especulava sobre el destí del prometedor capellà. Arribaria a la terminal de canonge o, fins i tot, a la plenitud del sacerdoci? La seva abnegació i el seu rigor, l'acompliment estricte de totes els genuflexions i rúbriques, permetien de confiar, pensava Càndid, que faria una carrera molt brillant.
Envestida per la renglera combativa dels mots semblava que la feligresia més aviat sonsegés. Tothom escoltà amb passivitat, però amb quelcom de bona fe, la paràbola evangèlica. En aquella hora, i en el xup-xup raonable de l'esperança d'un àpat copiós de festa, ningú no se sentia jull, no, de debò, i Càndid, home imaginatiu, es gronxava al bell mig d'un bladar ufanós i escollidíssim, sota la carícia de l'oreig. La veu del vicari notificava en aquell moment que l'Església celebrava avui el Dia del Papa, "el dolç Crist en la terra", com digué santa Caterina. Càndid, viatger modest, es contemplà ara transportat al bladar de Siena, a la ciutat estranya que es relacionava - no sabia com, però en tenia la vella sospita- amb l'esborronadora arquitectura del Dant, una ciutat que puja en espiral, donant voltes i voltes, remolí singular de maons i pedres, des de la Loggia dela Mercanzia al duomo, i des d'allí baixa, pel Battistero i el palau del Magnifico, enllà de la via Fontebranda, cap a S. Domenico i al santurari que guarda els records d'aquella extraordinària monja Benincasa. A l'extrem o a l'entrada de la ciutat, segons com t'ho miris, hi ha (informació de guia de turisme) la famosa Porta Camollia, i Càndid es prometé de compulsar a trenc de vespre el seu fitxer, per tal de recordar millor, encara que la recordava amb una sedant exactitud, la inscripció llatina que es llegeix al front experior de la susdita porta. Car Càndid era home de fitxer, no un erúdit autèntic, val a dir-ho, però polit, prolix i meticulós. Els seus escassos amics el judicaven sovint, ho llucava prou, "força emprenyador", i Càndid, imparcial i serè, digeria amb una delectació morosa aquesta veritat.
Entretant, el vicari parlava encara del Papa i assegurava als fidels que el venerable Pontífex estimava tots els homes amb un amor sobrenatural. Calia, per tant, en justa reciprocitat, estimar molt el papa, estimar-lo com aquell gran patriota irlandès del segle XIX, de nom un poc engavanyador, que el seu testament li havia llegat, en una bella metàfora, el propi cor. Davant de la citació, Càndid, que s'endormiscava, obrí uns clisset de perdiu: no coneixia la frase i es proposà verificar-la, aquella mateixa tarda, amb la més pulcra minuciositat. S'esforçà alhora a meditar sobre el seu amor intel·lectual pel papa i alimentà de seguida la temença d'extenuar-se per camins de decandiment. Sí, afirmava en aquell instant el vicari, s'havien d'oferir al Papa, en testimoniança de l'amor que se li devia, oracions, sobretot oracions, i almoines, almoines també, en la mida que cada butxaca permetés, per a les múltiples necessitats de l'església. I l'homilia s'acabava aquí, d'una manera una mica abrupta, i tothom s'aixecà de nou, per al Credo. Ja encetada la missa dels fidels a l'Ofertori, sortien de la sagristia els postulants, cadascú amb una bossa abarretinada a l'extrem d'un llarg mànec. Càndid deixà caure, molt satisfet, en la que passà vora seu una rossa pesseta rutilant, després d'observar amb lucidesa que entre el blat del seu entorn ell resultava el més esponerós.
Si t'empassaves les consignes optimistes que les ràdios i els periòdics per obediència escampaven, no hi havia, almenys de vint anys ençà, ni vestigis de jull a la moral de la vida ciutadana de Konilòsia. Amb aquetes butlles, era lícit a Càndid, primer tija en el bladar de la pàtria, de delir-se -ell i la resta gramínia benigna pel diner. No era, ben entès, gasiu, car això cauria de la banda de la zitzània extirpada per sempre, però sí econònic, home de mèrit, un estalviador. En aquest ram, no atenyeria mai, ni de bon tros, ho reconeixia amb rubor, el nivell aconseguit pel seu principal, el senyor Alfons Maria de Ligorio Genisans, i per l'esposa irreprotxable d'aquest, la senyora Nimfa Blanchard, descendent d'un facinerós gavatx que tastà forca en temps d'en Becaina. La senyora Nimfa, malpensada i xerricarire com una serra de cavall, flairava, a més, de la sota i et llambregava de lluny, amb una clarividència esgarrifosa, "perquè jo sóc un Nostre Senyor". I reblava l'asseveració de la seva hipòstasi ensumant fort i torçant el llarg musell fins a l'orella, amb un gest que li hauria envejat, per exemple, la nostra delicada Mme de Pantostière. No l'espantava tampoc res, res, ni la bomba atòmica, i proferia aquest "res" amb tant vigor que obria l'aire de davant seu com si fos una faldilla amb cremallera i no parava d'esbatanar-lo fins a l'últim forat de silenci, el seu crit ja incontestable dúplica a la mai o formulada rèplica de qualsevol disconformitat. Càndid adorava el marit i la muller, així es rebentessin! car l'instruïen sense pausa en el terreny de la prudent economia. Com que els carns de la dama eren blanques i d'una incontaminant netedat, quan es banyava, un cop una setmana sí i una altra no, deixava sempre l'aigua tan límpida, que era aprofitada després del bany del senyor Genisans. La francessilla del greixum que surava en l'aigua servia al marit de sabó, i establien així un Déu n'hi do d'estalvi de líquid i pastilla ple de seny i com s'escau. No es podia, però, alterar la sucessió fixada dels banyistes, car el senyor Alfons era, amb el perdó de tots i l'adquiescència d'ell mateix, "un vero maiale", com deia abaixant la veu, Càndid, afeccionat a l'italià. Duia els dits curulls de nicotina, de tinta i d'íntims quadres despenjats. Caminava com si es gaspés i era, quant a la resta, home de raons molt embullades i confuses, apuntalades amb un lèxic curt i un repertori lògic de lloro bordeller. Si topaves amb ell, esborneiat i corpulent, t'escarxaves. En una ocasió, obrí d'una revolada la porta de la cambra on maldaven els seus dependents -amb una força tan innecessària i barroera, que cuidà arrencar els golfos- i vociferà dirigint-se a l'indret de Càndid: "D'aixòs, porti'm el dallòs!" La refinada estupidesa d'en Daixòs l'havia, alambinadament entès i li lliurà el dallòs sense preguntes.
El senyor Genisans tenia penjat al centre del sostre del seu despatx un llum de baulerna de dotze bombetes, les quals s'encenien i s'apagaven per mitjà de dos interruptors. En els disset anys que s'arrossegava per la casa, Càndid mai no n'havia vistes alhora, manipulats els dos interruptors, més que quatre enceses, car el senyor genissans en descargolava, per no despendre, vuit amb molta cura i recomptava cada dia, enfilant-se amb un cert risc, malgrat la seva complexió apoplèctica, dalt d'una cadira, les triades com a sentinelles i les destinades al servei d'imaginari. Càndid opinava que en aquest punt el senyor Genisans en feia tanmateix un gra massa, les havia subreptíciament enroscades totes, al llarg dels anys, més d'un centenar de vegades, però el senyor Alfons Maria se n'adonava sempre i li trepitjava a temps la maniobra. Els dos homes no havien mai bescanviat ni impressions ni injúries en aquesta raríssima versió del joc del gat i la rata, però l'amo felí havia guanyat tothora les tàcites batalles. L'oïda de Càndid percebia els esbufecs del senyor Genisans mentre descargolava els lladres en equilibri inestable dalt de la cadira. Durant una temporada, Càndid es mapà vexat per la derrota sistemàtica, però donà a la fi senyoria, sense més entrabancs, al principal. Romania, tanmateix, escarmentat i ofès i, quan arribava a casa seva, afluixava al seu torn les bombetes pròpies i tolerava només que cremessin en tot el pis, un pis de casa vella, immens i glacial com una tomba d'antic benestant egipci, tres o quatre tristos llums en tristos topans estratègics.
El senyor Genisans havia sofert un odi clàssic, al roig roent, contra la seva sogra, la senyora Tecleta Marigó, una pagesa rica de la banda d'Organyà, amb una llúpia a la clepsa i balives al coll, ara ja feia anys per fortuna difunta. La senyora Tecleta esmaltava la conversa de termes gitanos, reminiscències d'una joventut esmerçada, de tronc amb un nebulós marit marxant de bestiar, en tractes i negocis de cavalleries. D'una estampa i un aplom de matrona romana, canvià amb l'edat el seu aire de Cecília Metel·la per una retirança exacta a Escipió l'Africà. Enèrgica, mesquina, grollera i analfabeta, usufructuà mentre va viure una xipé d'infern. El senyor Genisans, amb el seu escàs vocabulari de psitàcid, no pogué mai combatre per art de dialèctica amb la senyora Tecleta, la qual va imposar tabustol, secundada amb eficàcia per Nostre Senyor, la seva santa llei al domicili del gendre. Es va morir d'un càncer al fetge i va patir, si creus els cronistes condignament. Poc temps abans de caure malalta, la seva filla l'havia convençuda de deixar-se retratar, pobrissona!, i la foto, ampliada i radiant, presidia amb honor, encensada pels cendrots de la ira capgirada i circumspecta del gendre, la saleta del piano. Es vessava del marc imitació caoba, bel·ligerant a l'encontre de les visites espantades, un rostre contundent com un cop de puny, amb una boca entreoberta que pronunciava una blasfèmia enxampada, coagulada, perpètua. Això o esmentava potser els més o menys ostensibles òrgans que el comú identifica amb la virilitat? El dubte mortificà a Càndid, fins que es decidí a introduir a la saleta, en absència del matrimoni, una noia amiga sordmuda de naixença, pudibunda i piadosa, fina com una mostela, la qual sabia amb certitud, sense cap marge d'error, els llavis de les persones, fossin aquestes vives o mortes. La tècnica esguardà de fit a fit la imatge, examina els llambrots, desxifrà replecs i comissures, envermellí i esclafí després una rialla que no tenia aturador. Càndid, el dubte esvaït, s'apressà a consignar en una fitxa, amb un matissat detall, el procés d'èxit de l'experiment.
Però com abelliren els pistrincs a la senyora Tecleta, que Déu l'hagi perdonada, com s'afal·lerà per ells! Els suma i els multiplicà, els suà, els covà, els empapussà, els llepà, els adobà, els afanà, s'hi aferrallà i els ensagnà. Per la seva passió intrèpida, Càndid l'evocava avui amb deferència als segons díptics i la rememorava encara durant les ablucions. Escrutador de la pasta fullada de les animetes, Càndid s'havia entretingut massa a llevar capa per capa la de l'atribuïble a la senyora Marigó i, ja a les envistes de l'evangeli de sant Joan, escrupolejava: li valdria, tan distret, aquella missa? El patrimoni de la senyora Tecleta, una herència de supòsit, transferida íntegra a la seva filla única, sí que serví de lenitiu a l'aflicció mesurada, amidada amb compàs i cana, de la senyora Nimfa i comprà el respecte pòstum del senyor Alfons per la mama política. Davant l'efígie entronitzada florien elogis i tendreses de al filla i els badaven els silencis del senyor Genisans, colpit pel poder emissiu de la dilecta boca, la qual estimulava i enfervoria l'emulació del matrimoni a conjugar sencers els verbs de la senyora Tecleta. Amb l'adequada i intatigable pràctica gramatical, el matrimoni Genisans esdevingué riquíssim. Eixorc i assetjat per l'avidesa de cosins, detestava la mainada amb una malícia que es basava en la fustració i en una enveja patètica. Cada espècimen de captarire o esguerrat no li estovava les entranya, i els recava fins a la desesperació, al marit i a la muller, de no poder emportar-se llurs béns en pes a l'altre barri. Aquesta disposició emocional, horrorosa i sincera, sotragava Càndid, el qual els acompanyava amb desdeny, però comprensiu i sensible, en el sentiment.
La missa terminava sense les oracions a les grades de l'altar, i el blat sortia, tija a tija, espiga a espiga, del temple i s'encaminava a encarregar les postres o ja de dret a taula. Càndid es divertia a classificar a ull els exemplars, per llur aspecte. Aquest seria candial i aquell bojal, el més atansat tosell i reculat del miracle, i sovintejaven individus amb cara de blat bord. Després de divagar una estona per la facècia closa, Càndid travessà xano-xano el carrer, un carreró estret, gairebé atzucac, i es ficà, cautelós i tímid, amb por de coincidir a la porteria amb altres llogaters i d'haver-los de saludar, a casa seva, en un edifici situat davant per davant de l'església. Càndid, pujava amb dispnea els cent dinou esglaons que el menaven al seu habitacle, al cinquè i últim pis de l'alta casa. Feia mesos que l'ascensor s'havia espatllat, i l'exercici, excel·lent per a la salut, a la dita del propietari, no provava tanmateix als bronquis de Càndid. Ara fregava els cancells del primer pis, on hi hauria aviat, segons la brama, el traspàs d'una senyora granadeta, amb quatre filles casadores i una lesió al cor. Al quart hi hauria també la defunció d'un bon jan que traginava una cirrosi de les de vi ranci o molipor, com traduiria al calorró la senyora Tecleta. Càndid gaudia d'un sentit lúgubre de l'humor i sospesava, espectador equànime, la significança de la mort dels altres. Seria jull o blat, en la partida final, enllà de les consignes dels altaveus i de les lloances públiques, la senyora del primer pis? I el veí del quart adquiriria una esveltesa eterna del blat o cremaria bé a tall de zitzània? Càndid féu per sota el nas una rialleta de conill i es girà d'esma a mirar, mentre reprenia l'alè, pels finestrals de l'escala que donaven al carrer, la mica de tros del desordre de Lavínia estès als seus peus. En un menjadoret humil d'una casa que afrontava amb l'església, un jove vestit de cobrador de tramvia adreçava un discurs amarg a una dona embarassada o estupefacta. Perorava no en rosalbacavà, sinó en un altre idioma igualment interdit i culte, que Càndid, gràcies als ròssecs d'aprenentatge amb la sordomuda, s'inclinava a presumir que era gallec. El cobrador abocava de sobte, amb un gest d'indignació proletària, el contingut de la cartera del seu ofici en un extrem de la taula ja parada. El diner formava un pilot ample de rebrec de paperassa i xavalla negrenca. Mentre contempalva l'escena, Càndid notà que se li eriçava voluptuosament el pèl de les mans i cobejà, amb una honesta violència del jull, en una transposició pertorbadora de valors, com si li enguantés l'esperit l'espectre de la senyora Tecleta Marigó, de submergir els braços, nus i arromangats fins els colzes, en aquella sutzesa fascinadora i absorbent. Ran de sabates se li obria una trampa de tramoia ingènua, una trampa de dimoni dels pastorets, però la fosca del parany li causava vertigen, i l'engoliria, i seria empresonat per sempre en abismes d'esglai. El fenonem era degut a la defallidor, reflexionà a corre-cuita Càndid, i aleshores una ferum espessa de cuinada l'exorcitzava a temps. Càndid reaccionà i somrigué: avui encara dinaria amb ganeta, i departiria amb la famílía i els amics, i es tancaria després als llimbs del seu fitxer, i furgaria en el misteri d'una petita pintura d'un dels Lorenzetti, custodiada a la pinacoteca dels Palazzo Buonsingori, que representa, si no li claudicava la memòria, el port de Talmone, un port d'on salparia a singladures de cabòries - i li agradava això de les singladures, galiot malenconiós als rems del seu gussi. Si, somniaria a la vetlla, i passejaria a poc a poc per la seva solitud per l'enyorança boirosa de Siena (què se li havia perdut, d'altra banda, a Siena?) i més tard soparia i els colgaria al llit, per llevar-se dejorn demà. I ja al purgatori del dilluns, home de talents inútils, resignat de fora i revoltat de dins, apamaria vetes i cabdellaria fils, dòcil i maldestre, tenaç i mansuetó, ressentit i obtús, a l'acreditada botiga del senyor Genisans, que Déu ens la conservi i ens l'augmenti, amén.
Lavínia, novembre de 1959
Salvador Espriu. Narracions. Edicions 62. Butxaca.