cromets #llargs

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Divendres, 22 d'abril

El míte de Sísif a "Un barril de sabó moll"

Jesús Moncada.

dos rius Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra. Tinc present que les dones ja passaven amb les senalles al braç, fent via a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del riu retrunyien les càrregues de dinamita que feien petar al migdia... Uns núvols d'estalzí baixaven per l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis.

El Llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret, i la tripulació -el patró i els peons- descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix a la matinada. De sabó moll, a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs de la Ribera de l'Ebre. Durant la descàrrega, van haver-hi renecs i batusses, igual que sempre. No cal que et digui, n'ets tip de veure-ho, que baixar un barril de la borda d'un llaüt al molló per un tauló que amb prou feines fa un pam d'amplària és feina que requereix molta traça. Tanmateix, a la fi, després d'estar a punt barril i llaüters de fer un capbussó, per causa d'una badada d'un peó que li deien Xinxeu, la mercaderia va arribar a terra sense més tràfecs.

- Tu, desgraciat -digué aleshores Pere Camps, el patró, al Florenci, un dels peons-. Ja pots començar a fer via amb el barril cap a la botiga d'Adelaida. I no t'hi adormis, o t'esllomaré. Així doncs, si no vols rebre, espavila't!

Encara que jo no hi era, sé de bona font que aquestes van ser les paraules. El Pere Camps era una persona violenta, aspra, que traspuava mal fel. Ningú no volia navegar amb ell i els que ho feien, perquè no els quedava altre déu, ballaven de coroneta; no els estalviava escarnis ni batusses, i allò no estava miqueta de bé. Si hagués pogut presumir de patró fi, de la categoria, posem per cas, de Toni Pit d'Estopa, del vell Gòdia o, per no enlairar-nos tant, de Silvestre Nicolau, encara! D'aquells mestres, que podien servar un llaüt de la vila fins a mar amb els ulls tancats, s'aguantava el que calia. Eren gent de molt senderi; quan et clavaven una catxamona ho feien pel teu bé. El Camps, però, no els arribava ni al serrell de la faixa. No es podien comptar les vegades que s'havia amallat ni el carbó que havia arribat a malmetre per aquell riu de Déu. Jo sempre he pensat que la mala lluna li venia de l'enveja que se'l menjava. I ho pagaven els peons. Ara, amb el pobre Florenci en feia un gra massa, s'hi xalava. Llàstima que el Florenci no hagués tingut la sang més calenta! Si li hagués posat al pit la punta de ferro del pal de barrejar, com ho va fer el Jaume Sama el dia que en va tenir fins al cabell més alt del Pere Camps, l'hauria acollonit, guaita qui t'ho diu! Però el Florenci mai no piulava i l'altre, cada cop més envalentit, li fumia uns julis que me'l baldava. Al poble, ho sabien fins i tot els gossos.

Mequinensa. José Nicolau Fonz Aquell dia, l'ànima de càntir tampoc no va replicar. La Marieta Peris; més coneguda per la Gramola, la xafardera més llesta, més sabuda i amb les cuixes més ufanoses de la vila, rentava roba a quatre passes del Llampec, ho plegà tot fil per randa i més tard em jurà que el peó no havia badat boca; i si ella ho digué, pots escriure sense cap mania que el Florenci no la badà. Una vegada, la Marieta i jo... Bé, deixem-ho córrer, ja t'ho explicaré un altre dia; no convé barrejar les històries. Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.

La botiga de l'Adelaida era on encara és, a la punta de dalt del carreró de Sant Francesc; qui no hi és, és l'Adelaida: fugí amb un recaptador de la contribució i amb les contribucions recaptades quan tu eres encara una melitxa. Ja saps -però em faig la reflexió que els de fora no ho saben i els ho hauràs d'explicar- que el carreró de Sant Francesc és el més costerut dels que travessen la vila de dalt a baix, seguint el pendent de la serra, i van a morir a l'Ebre; els hauràs de contar també que mor precisament al molló del Pedret. Així es faran càrrec que el camí que havia de seguir el peó era una línia recta del llaüt a la botiga. I tan recta, a fe de Déu, com pesada de pujar, i encara més si calia empènyer un barril de sabó moll sense cap ajuda, només perquè un mala sang et volia fer passar el trill per l'esquena.

No caldria ni dir que el Florenci ja panteixava en arribar a l'encreuament amb el carrer de la Barca. Allí va fer una aturada fins que l'alè li retornà. Una cantonada més amunt, el va rebre la conya dels parroquians de la barberia del Miquel, la Clenxa, asseguts en rotllana a la porta de l'establiment.

- Tot aquest sabó necessites per rentar-te, Florenci?
- Tan rubinoses duus les orelles?
- Jo li diria que el pugés sa iaia!

Fins i tot la Clenxa es va afegir a la gresca; deixà a mig remullar les barbes d'espart de Nemesi Veriu, que s'havia adormit a la butaca i roncava igual que un beneit amb un diari esportiu als genolls, i va treure el cap lluent de brillantina per la porta, a dir-hi la seva. Tu, a la Clenxa ja no el vas conèixer; al cap de poc d'aquesta història, es va escapar amb la dona d'un manescal que vam tenir a la vila i va obrir una perruqueria al París de la França. Ara bé, aquell migdia, el barber ni sospitava que fotria el camp amb una manescala i acabaria xollant els clatells dels francesos.

- Fins quan et deixaràs albardar, babau? -esquellejà mentre brandia iradament la brotxa empastifada de sabó.
Sense respondre a les befes, el llaüter continuà la pujada. Al cap d'una estona, la foscor es va fer més espessa -recordes els nuvolots de què t'enraonava al principi?- i unes gotes de pluja s'esclafaren a terra. En aquest precís moment, jo entrava a les oficines de la mina Segre, davant per davant de la barberia i ho recordo bé: la rotllana de badocs es va desfer en un tres i no res, tothom buscà cobert i el Florenci es trobà sol al mig del carreró mentre la pluja creixia i es convertia en un aiguat que el degué amarar fins als ossos.

Una mica més amunt, a l'altura de la fonda del Trinquet, el Florenci va renegar. L'assumpte del renec, el vaig saber també per la Gramola; foragitada del riu per la pluja, pujava pel carreró amb la taula de rentar i el cartró ple de roba al cap i va passar al davant del Florenci en el moment precís que el pobre noi, a qui ningú no havia sentit mai ni mitja paraula forta, s'esbravava. Més tard, ella va repetir -quina memòria tenia, a part d'altres coses que no dic, la mala bruixa!-els noms de la mitja dotzena llarga de gent del calendari afectada per la cosa, perquè el renec va ser de molta consideració. Tant és així que diu que la menjaciris de la Teresa, la que encara té una botiga de vetes-i-fils al carrer Major, va fer una novena, no fos cas que els ofesos s'ho prenguessin a la valenta i ens enviessin una malesa. Un cop plegat el renec, la Gramola va enfilar el carrer Nou i va perdre de vista el Florenci.

Després, xiquet, ja vam sentir aquella mena de tro. Pareixia que s'enfondrava el món, que tot se n'anava a can Pistraus. I al final, un espetec d'esgarrifor. La sota d'oros, quin espetec! T'asseguro, i no dic mentida, que a tants com érem a les oficines de la mina Segre se'ns va tallar la respiració. Esverats, ens vam llençar al carrer. La gent treia el cap per finestres i balcons a veure què passava, i el que passava era que el barril del Florenci havia baixat com una mala cosa pel carreró i s'havia esclafat al cafè d'Alexandre. Havien petat els cèrcols d'acer i l'envàs s'havia obert igual que una carxofa; el paviment, empastifat de sabó, feia una pudor de lleixiu que destalentava. L'aiguat va desfer de seguida aquella pasta negrosa i lluent i en va aixecar una muntanya d'escuma. T'hauria agradat veure-ho. El regall que baixava pel carreró la va arrossegar fins al riu, i amb tota aquella bromera blanca que va cobrir el molló pareixia talment que els llaüts anessin vestits de puntes.

Vam suposar, i dic això perquè no tenim cap testimoni i no va haver-hi manera de treure al Florenci ni mitja parauleta, que el barril se li va esmunyir de les mans i que ell, a fi que l'envàs no l'enganxés i li fes una malura, va haver de saltar de costat i deixar-lo anar carreró avall. Tots sabem que el sabó moll llisca d'allò més, o potser va estar el cansament, vés a esbrinar-ho! Setanta quilos de sabó, el barril i l'aiguat que baixava pel mig del carreró són una barreja de cosco. Fos el que fos, la història va fer parlar molt als cafès i les tertúlies cantoneres. Un apotecari, el Teodor, el qual tampoc vas arribar a conèixer perquè va fugir fa molts anys amb la dona d'un gallinaire que venia a vendre aviram a la plaça, va arribar a l'extrem de comparar el Florenci amb un que li deien Sísif, a qui un déu dels d'abans havia condemnat a pujar una roca a rodolons fins al cim d'una muntanya i cada cop que hi arribava mort de cansament, la roca, au!, se li escapa i tornava a fer cap a baix, ¿Caldrà que et digui que el Florenci va ser per sempre més el Sísif de la Ribera? En fi, el cas va fer molta gràcia a tothom. A qui no en féu tanta, jo diria que goteta, va ser al Pere Camps. I no tan sols per la pèrdua del sabó, que Déu n'hi do, sinó per una circumstància de la qual, els qui la sabíem, no em diguerem ni mitja paraula. I el mateix Pere Camps es guardà com de caure al riu de fer-ne comentari perquè li vam donar a entendre, amb bones paraules i ben enraonades, tu ja m'entens, que allò havia estat una de les moltes casualitats que es donen a la vida i que més li valdria no buscar raons ni fer sarau. Al cap i a la fi, ¿tenia algú la culpa que, en el moment que el barril s'esmunyia de les mans del Florenci, el Pere Camps pugés pel carreró camí de casa seva i s'hagués hagut de ficar de cap a la barberia de la Clenxa per no acabar esclafat?

Jesús Moncada. El Cafè de la granota. Editoral La Magrana.
cromets 12:28 p. m.
 
Divendres, 22 d'abril

El mite de Sísif a "2666"

Roberto Bolaño


Roberto Bolaño "Luego, incomprensiblemente, se puso a hacer viajes que de alguna manera lo hermanaban con la mujer del escritor de Maguncia, a tal grado que Bubis pensó que en efecto debían de ser hermanos y que sólo así se comprendía cabalmente la presencia del escritor y su mujer durante la comida. También cabía la posibilidad, pensó Bubis, de que fueran amantes, pues es bien sabido que a menudo los amantes adoptaban los gestos del otro, generalmente las sonrisas, las opiniones, los puntos de vista, en fin, la parafernalia superficial que todo ser humano está obligado a cargar hasta su muerte, como la piedra de Sísifo, considerado el más listo de los hombres, Sísifo, sí, Sísifo, el hijo de Éolo y Enáreta, el fundador de la ciudad de Éfira, que es el nombre antiguo de Corinto, una ciudad que el buen Sísifo convirtió en guarida de sus alegres fechorías, pues con esa soltura de cuerpo que lo caracterizaba y con esa disposición intelectual que en todo giro del destino ve un problema de ajedrez o una trampa policíaca a clarificar y con esa querencia por la risa y por la broma y la chanza y la chacota y la chunga y el ludibrio y el remedo y la ingeniosidad y el choteo y la pulla y el remedo y la ingeniosidad y la burla y la cuchufleta, se dedicó a robar, es decir a despojar de sus bienes a cuantos viajeros pasaban por allí, llegando incluso a robar a su vecino Autólico, que también robaba, tal vez con la improbable esperanza de quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón, y de cuya hija, Anticlea, se sintió prendado, pues Anticlea era muy hermosa, un bombón, pero la tal Anticlea tenia novio formal, es decir estaba comprometida con un tal Laertes, posteriormente famoso, lo que que no hizo retroceder a Sísifo, el cual contaba además, con la complicidad del padre de la muchacha, el ladrón Autólico, cuya admiración por Sísifo había crecido como crece la estima que un artista objetivo y honrado siente por otro artista de dotes superiores, así que digamos que Autólico se mantuvo fiel, pues era hombre de honor, a la palabra dada a Laertes, pero tampoco veía con malos ojos o como burla y escarnio hacia su futuro yerno los escarceos amorosos que Sísifo prodigaba a su hija, la cual finalmente, según se dice, se casó con Laertes pero después de entregarse a Sísifo una o dos veces, cinco o siete veces, es posible que diez o quince veces, siempre con la connivencia de Autólico que deseaba que su vecino fecundara a su hija para así tener un nieto tan astuto como aquél, y en una de ésas Anticlea quedó preñada y nueve meses después, ya siendo mujer de Laertes, nacería su hijo, el hijo de Sísifo, que fue llamado Odiseo o Ulises y que en efecto demostró ser tan astuto como su padre, el cual jamás se preocupó por él y siguió haciendo su vida, una vida de excesos y de fiestas y de placer, durante la cual se casó con Mérope, la estrella que menos brilla en la constelación de las Pléyades, precisamente por haberse casado con un mortal, un jodido mortal, un jodido ladrón, un jodido gánster dedicado a los excesos, cegado por los excesos, entre los cuales, y aunque no era el menos, se contaba la seducción de Tiro, la hija de su hermano Salmoneo, no porque Tiro le gustara, no porque Tiro fuese particularmente sexi, sino porqué Sísifo odiaba a su propio hermano y deseba causarle daño, y por este hecho, tras su muerte, fue condenado a empujar en los Infiernos una roca hasta lo alto de una colina, desde donde caía nuevamente hasta la base, y así eternamente, un castigo feroz que no se correspondía con los crímenes o pecados de Sísifo y que más bien era una venganza de Zeus, pues en cierta ocasión, según se cuenta, pasó Zeus por Corintio con una ninfa a la que había raptado y Sísifo, que era más inteligente que el hambre, se quedó con la jugada, y luego pasó por allí Asopo, el padre de la muchacha, buscando a su hija como un desesperado, y viéndolo Sísifo se ofreció a darle el nombre del raptor de su hija, eso sí, a cambio de que Asopo hiciera brotar una fuente de la ciudad de Corintio, lo que demuestra que Sísifo no era un mal ciudadano o bien que tenía sed, a lo cual Asopo accedió y brotó la fuente de aguas cristalinas y Sísifo delató a Zeus, el cual, enfadadísimo, le envió ipso facto a Tánato, la muerte, que sin embargo no pudo con Sísifo, pues éste, con una jugada de maestro que no se contradecía con su humor ni con su inteligencia especulativa, capturó y encadenó a Tánato, hazaña al alcance de muy pocos, y durante mucho tiempo tuvo a Tánato encadenado y durante todo ese tiempo no murió ser humano sobre la faz de la tierra, una época dorada en la que los hombres, sin dejar de ser hombres, vivían sin el agobio de la muerte, es decir, sin el agobio del tiempo, pues tiempo era lo que sobraba, que es acaso lo que distingue a una democracia, el tiempo sobrante, la plusvalia del tiempo, tiempo para leer y tiempo para pensar, hasta que Zeus tuvo que intervenir personalmente y Tánato fue liberado y entonces Sísifo murió.

Pero los viajes que hacía Junge no tenían nada que ver con los de Sísifo, pensó Bubis, sino más bien con un tic facial desagradable, bueno, no muy desagradable, pero tampoco, evidentemente, agradable, y que él, Bubis, ya había visto en otros intelectuales alemanes, como si tras la guerra algunos de estos intelectuales hubieran sufrido un shock nervioso que se manifestaba de esta manera, o como si durante la guerra hubieran estado sometidos a una tensión insoportable que, una vez acabada la contienda, dejaba esta curiosa e inofensiva secuela.... (pgs 1027-1029)


 "... Despues de Herencia, el siguiente manuscrito que entregó a Bubis fue el de Santo Tomás, la biografía apócrifa de un biografo cuyo biografiado es un gran escritor del régimen nazi, en donde algunos críticos quisieron ver retratado Ernst Jünger, aunque evidentemente no se trataba de Jünger sinó de un personaje de ficción, por llamarlo de alguna manera. En aquel tiempo aún vivía en Venecia, segun le constaba a Bubis, y probablemente seguía trabajando de jardinero, aunque los anticipos y los cheques que cada cierto tiempo le enviaba su editor le hubieran permitido dedicarse exclusivamente a la literatura.

El siguiente manuscrito, sin embargo, llegó desde una isla griega, la isla de Icaria, en donde Archimboldi había alquilado una casita en medio de unas colinas rocosas, detrás de las cuales estaba el mar. Como el paisaje final de Sísifo, pensó Bubís, y así se lo hizo saber en una carta en la que le notificaba, como era usual, la llegada del texto, con su consiguiente lectura, y en donde le sugería tres formas de pago para que Archimboldi escogiera la que más le conviniera.

La respuesta de Archimboldi sorprendió a Bubis. En ella se decía que Sísifo, una vez muerto, se había escapado del Infierno mediante una estratagema de orden legal. Antes de que Zeus liberara a Tánato, y sabiendo Sísifo que lo primero que haría la muerte sería ir a por él, le pidió a su mujer que no cumpliera con los requisitos fúnebres establecidos. Así pues, al llegar a los Infiernos Hades se lo reprochó y todas las potestades infernales pusieron, como es normal, el grito en el cielo o en la bóveda del Infierno y se tiraron de los pelos y se sintieron ofendidos. Sísifo, no obstante, dijo que la culpa no era suya sino de su mujer y pidió, digamos, un permiso legal para subir a la tierra y castigarla.

Hades se lo pensó; la propuesta de Sísifo era razonable y le fue concedida la libertad bajo fianza, valedera únicamente para tres jornadas o cuatro, las suficientes para que se tomara justa venganza y pusiera en marcha, aunque fuera un poco tarde, los requisitos fúnebres de rigor. Por descontado, Sísifo no esperó a que se lo repitieran y volvió a la tierra, en donde vivió felizmente hasta que fue muy viejo, no por nada era el hombre más astuto del orbe, y sólo regresó a los Infiernos cuando su cuerpo ya no dió más de sí.

Según algunos, el castigo de la roca sólo tenía una finalidad: la de mantener a Sísifo ocupado y no permitir que su mente inventara nuevas argucias. Pero el día menos pensado a Sísifo se le va a ocurrir algo y va a volver a subir a la tierra, concluía su carta Archimboldi. (pgs 1060- 1061)

Roberto Bolaño. "2666". "La parte de Archimboldi." Editorial Anagrama. Barcelona 2004
cromets 2:02 p. m.
 
Diumenge, 17 d'abril

Lamentació de Narciso

Joan Roís de Corella

Narcís Puix als cruels fats encara, aprés nostra mort, los desiguals enuigs d'amor nos tribulen, sens que altre major descans no atenyem, sinó recontar nostres passats mals, escolten tots aquells qui en lo temple de Cupido devotament adoren, e diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert. Mirra se querella de les lleis humanes, justament contrastant al desordre d'amor deshonesta: io, sol de ma extrema bellea, la qual sovint als enamorats benaventurada fi porta; però a mi ha portat en tan gran dan, que per a dir-ho no tinc bastament paraules.

Partint-me d'aquella poc ansiosa edat d'alolescència, la mia bellea tant aumentava, que crec la reina Juno, més de mi que del gran Júpiter, fóra contenta. Mas io, curant poc d'obeir a Venus, en l'apartada religió de Diana, ab gran supèrbia, me defenia de les enamorades fletxes de Cupido; e, ab lo plaent treball de la caça, alleujava los grans enuigs que la vida humana porta. O! Quant sovint les ninfes, per contemplar a mi, deixaven les clares fonts, e, menyspreant lo servir de Diana, maleïen la mia bellea, que de tanta supèrbia era acompanyada!

Però, més que totes, de mi es querellava aquella desventurada ninfa Eco, la qual no tenia poder de parlar sinó les darreres paraules que oïa; l'altre parlar li havia tolt Juno, perquè tenia per costum Eco, ab grans gentils paraules, detenir la gran Deessa quan Júpiter, en delits furtats, ab les belles nimfes reposava; e així eren coberts a Juno los amagats plaer de Júpiter. Veent, doncs, la poderosa reina, que per lo gentil parlar d'Eco havien lloc de Júpiter los adulteris, pensà com, ab justa penitència, d'ella prenguera venja; e, puix sos engans havien fi ab multitud de gentils paraules, volgué que, d'aquí avant, ne tingués tanta fallença, que sols pogués dir lo darrer so d'aquelles paraules que a les sues orelles arribarien.

Aquesta era la nimfa la qual, entre les altres, de continu foc d'extrema amor cremava, e més perquè no podia dir quant la mia bellea l'enamorava; i encara que moltes vegades, seguint ella son costum, digués aquelles mateixes paraules que de mi oïa, ja per això no manifestava la granea de sa benevolença, car de continu lo meu parlar se llunyava de la libinidosa amor de venus, e la major part de mes raons endreçava als cans e als falcons, e en l'honest servei de la casta deessa.

Així passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida, esperant quan parlaria io alguna cosa, a la qual ella responent, se pogués la sua dolor fer palesa, sens que altre delit no atenyia, sinó sol esguardar la mia extrema bellea.

Tant, que un jorn, fatigat del treball de la caça, e més de l'enutjosa calor d'Apol·lo, reposant en la plaent i escura ombra d'un verd llorer, ab altes veus diguí:

- O gran Febo, espill en lo qual totes les creatures se miren! Si la tua calor enuig no portava, extrema és la tua bellea.

Envides la mia llengua formà tals paraules, quan respòs Eco:

- La tua bellea- que de més no tenia llicència.

E tornant io en les mateixes raons, d'Apol·lo diguí altra vegada:

-Sovint la tua calor, extrema pena porta.

Mas l'enamorada nimfa, deixant la major part de mes paraules, solament dix:

-Extrema pena porta.

Però les sues respostes no trobaven en mi lloc d'ésser enteses, que io esperava si aquell suau vent Zèfiro, daria algun socors a la mia fatigada persona; al qual tornant, deia:

- O suau Zèfiro! Puix tens per costum de gran calor fer-me deslliure, ara ¿per què fuigs de mi?

E no tardà la bella nimfa respondre, ab veu piadosa, dient:

- ¿Per què fuigs de mi?

Mas lo foc de gran amor, que dins si cremava, no li comportà més avant esperar; ans assajà, venint a mi, llançar los seus bells braços sobre el meu coll; de la qual, io fugint, ab irada veu diguí:

- Perd de mi l'esperança, graciosa nimfa: que mai seré ab tu, mentres vixca.

E no s'oblidà, ab gest fort adolorit, respondre:

- Seré ab tu mentres vixca.

Mas, puix véu de son voler l'esperança del tot perduda, entrant en les escures silves, en plànyer e plorar despenia tot lo temps de la sua dolorosa vida; tant, que amagrí la sua gentil persona, que la trista ànima habitar en tan dèbil cos més avant no soferí; los ossos de la qual, convertits en dures pedres, sempre responen, seguint lo costum d'aquella de qui eren.

Així passava ma vida casta, descuidada d'aquelles treballs que al servir de Venus s'esguarden; e, sovint, per fallits de seny jutjava aquells qui en les flames de l'amor cremar veia. Mas la fortuna, que de continu aguaita als qui en tranquil·litat reposen, pensà ab cautelosos engans com devers se mostraria adversa.

Però io estimava tan poc perdre ni posseir los béns que ella ab si porta, que els seus engans en mi poc temps trobaven. E, menyspreant aquelles coses que en extrem als altres jóvens deliten, en los plaents boscs, regats de clares e gentils fonts, tenia sovint posada; e a la suau harmonia de concordants veus de molts e diversos ocells, alleujava los sol·lícits treballs que la misèria humana porta; e quasi seguia la condició d'aquelles qui, en l'edat primera, ab los pobres e abundants béns de natura passaven llur vida contenta. Fins tant que, un dia, enutjat de l'extrema calor de Febo, desemparant lo servir de la casta deessa, entrí per una vall, la qual molts arbres així circuïen, que no comportaven en algun temps se calfàs de les grans flames d'Apol·lo. E davall los arbres estava la terra, de moltes colors quasi brodada, ab diversitat de florides herbes; les quals regava una clara e bella font, que per mig de la silva, ab suau e gentil so, corria, que plaent dormir amonestava als qui oïen les veus de tal aigua; la humiditat de la qual, a les herbes que prop li estaven, de color verd sempre vestia.

Fui no poc alegre acceptar repòs en tan delitosa posada; mas per deixar la set que del gran treball dins mi portava, tocant ab los genolls la florida terra, assagí beure en la font de tan gentil aigua. Dins la qual viu una tal nimfa, que seria fallit d'enteniment qui, en sa presència, alguna altra lloàs per tan bella. E meravellat per l'extrem de tanta bellea, la primera set tinguí perduda, sens que no tenia poder apartar los ulls de tan delitosa vista; ne menys tenia atreviment banyar les mans en la freda aigua, per tocar la tan graciosa nimfa: que més que a Júpiter temia fer-li ofensa; mas esperava oir d'ella tals paraules, que em manifestassen l'estament de sa vida: que a mi paria que ella, no menys en mi que io en ella, contemplava.

Però l'extrem grat de la sua bella tenia, causà dins mi, sens llarguea de temps, tanta benevolença, que em forçà io primer, en semblant estil, li digués a quanta amor la sua bellea novament m'obligava:

- O, més bella que Diana! Quant tinc que agrair a Febo que, per fugir a la sua calor enutjosa, sia arribat en aquest tan plaent bosc, en lo qual só fet mereixedor de contemplar la tua extrema bellea! Ara só no poc content que haja menyspreat les altres nimfes, perquè el meu servir en major grat acceptes; que més m'obliga la tua gran vàlua, que les humils pregàries de les altres, sens que no tinc poder de satisfer los mèrits d'elles, ni poc amar a tu, encara que jamés no n'esperàs guardó; que la bellea de Narciso, sinó de la tua sola, mereix ser posseïda. Ix de la clara font, car perjuí és a la tua bella cara que per metge algú sia vista; si de mi temps ofensa, assegure't en la tua bellea, a la qual io adore, com a déu de qui espere infinida glòria; e sies certa sols en plaure a tu só alegre llargament despendre lo temps de ma enamorada vida.

De tan enamorades paraules esperava io resposta no sens dubtosa; que lo seu gest mostrava no enutjar-se del que mes paraules raonaven. Aquesta era la major dolor que ma pensa soferia, que no sé qual desventura nostres voluntats concordes separava: io rient, ella es mostrava riure; io plorant, ella plorava tant, que per la multitud de llàgremes, l'aigua de la clara font aumentava. O cruels fats, los quals no consentien les sues paraules a les mies orelles arribassen! No sé si la remor dels arbres ho tolia; que io parlant, ella parlava, e ans responia que mes paruales no acabassen. E Jamés lo so de la sua delicada veu poguí percebre. O quantes vegades assagí ab la mia boca tocar la cruel aigua! No per beure, que la primera set tenguí perduda, mas per besar la gentil deessa; puix no li mostrava desplaure, ans s'acostava a mi, a tant que ab la cara tocava l'enemiga font. E llavors se mostrava ella fort enutjada, que feia continença fugir de la mia vista. Mas, puix me veia retraure del que li era ofensa, reposava en la seguretat primera.

O, extrema pena, veure's prop del que és impossible atènyer! O cruel dona, aquella que us promet lo que jamés no us dóna, fent-vos esperar del que vol que us desespereu! Algú no pensa res perdre, encara que no atenga lo que en algun temps posseir no espera. Si aquesta nimfa se mostràs enutjar del que mes paraules raonaven, assajara io, ab enamorats serveis, mudar la sua malevolença. Però ella es mostrava en extrem alegre de contemplar la mia bellea; e no consentia les mies mans les seues vestidures tocassen.

-O envejosa e cruel aigua, més fort que los murs de Troia, que basta's llunyar-me de tanta glòria! Ara Eco venja, e totes les nimfes de la mia mort s'alegraran, puix ab gran supèrbia he menyspreat la humilitat de ses pregràries. Tu, més bella que totes, te penediràs que en tan gentil edat, per causa tua, me deixe de viure; e lo món ja s'entrenyora, que de la bellea de Narciso sia orfe.

En tals paraules passí gran part del dia, que els cavalls de Febo dellà de les colones d'Hèrcules, ab cuitats passos calcicant, lo lluminós carro a la posada humida del gran Occeano endreçaven. Mas, puix viu ma esperança del tot fallida, no em poguí retraure que les amargues llàgrimes, corrent dels meus plorosos ulls, en la clara font no caiguessen. E del meu plor la bella nimfa tant s'enutjava, que el seu gentil gest deia mostra de mi es volgués partir. Mas, com viu que ma dolor l'atribulava, ab sobresgran treball dins mi retenia la multitud de tantes llàgremes, e ab fengida alegria celava la granea de ma extrema pena, no sofrint poc afany de tenir tan gran dolor coberta: que los plors e sospirs, als qui en extrem estan tribulats gran descans porten.

Mas, a la fi, les tenebres de la cruel escura nit tolgueren la vista de tan estranya bella; e los arbres, ab multitud de verds rames, defenien la gentil font de la freda llum de Diana. Aumentà tant ma dolor, que no poguí esperar la venguda del gran Apol·lo; ans comenci a plànyer e plorar que del carçre de tan tribulat cos volgués fugir la mia ànima, perquè, davallant en los inferns, en la companyia de vosaltres de mos mals puga millor plànyer.

Joan Roís de Corella. Obres completes I. Obra profana. Introducció de Jordi Carbonell. Clàssics Albatros. València. 1973 (pgs 121-126)

Altres enllaços a la seva obra : Poemes de Roís de Corella
cromets 8:06 a. m.