cromets #llargs

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Diumnege, 23 de novembre

Llorenç Villalonga: "Mort de dama"

Capítol XIII. Bàbia


Palma de Mallorca/Plaça Així el país, que el 1838 havia fet la vida impossible a Mme. George Sand i al seu malalt, prop d'un segle més tard optava per les actituds filosòfiques.

Alguns paràgrafs d'Un hiver à Majorque destil·len fel: "A totes les geografies que he consultat", diu George Sand, "he trobat la següent indicació: Els mallorquins són molt afables. Ja se sap", comenta l'escriptora, "que la raça humana es divideix en dues categories: la dels que són antropòfags i la dels que són molt afables". Mme. Sand es posava nerviosa, amb raó, de sentir xiular el vent un dia darrera l'altre per les retxilleres de la seva cel·la, allà a la vella Cartoixa de Valldemossa. Els romàntics estimaven la solitud per comentar-la amb els veïns, i a Mallorca ningú no podia entendre l'escriptora. Per altra part, el menjar era detestable, el pa negre, la llet difícil d'adquirir. Tot el llibre de l'artista revela greus preocupacions de cuina: com una bona burgesa, el seu principal odi és contra la criada, la qual lliura al blasme universal en perfecta i gloriosa prosa francesa. I Chopin, en la intimitat, devia ser insuportable. I la pagesia salvatge no es limitava a escandalitzar-se interiorment per aquella convivència irregular i pels vestits masculins de Solange, sinó que de vegades el seu amor a la virtut s'exterioritzava en fets: vol dir amb algun cop de pedra.

Plama de Mallorca/carrer Avui, els forasters poden tenir la seguretat de no esser apedregats ni devorats. Mallorca, indolent i peresosa, dissocia la moral i en comença a admetre una d'especialitzada per a ús del turisme, de la mateixa manera que ha admès que es construïssin hotels confortables i pistes de tenis. Una parella com Mme. Sand i Chopin ja no escandalitzaria Valldemossa, si pagava bé. El propi barri antic permet de tard en tard les visites d'algun turista àvid de color local, com miss Carlota Nell, sense preguntar-li si va o no va a missa. Als "botifarres" els agrada ensenyar les seves residències als turistes, abans de perdre-les definitivament. Alguns uneixen al gust el profit i fan pagar entrada per visitar-les. Mallorca encara és rica en mobles barrocs i palaus del Renaixement, restes d'un passat esponerós. Mrs. i Mr. Byne, en la seva obra Majorcan houses and gardens -una obra recomanable per tots conceptes -, reprodueixen i estudien aquesta graciosa arquitectura italianitzada, mal dita estil mallorquí perquè això no existeix, però a la qual els mallorquins saberen imprimir un matís propi. A molts dels vells casals esmentats es pot veure encara el servei femení que vesteix la indumentària típica. Per inèrcia, les famílies distingides de Mallorca són conservadores. Potser algunes d'elles es molestarien -encara que sense fonament -si sabessin que en mos- trar les seves curiositats als visitants aquests no poden menys de dir-se que la curiositat més notable del palau són els propietaris.

La casa de Dona Obdúlia artísticament no valia gran cosa, perquè la dama, a l'època en què donava les seves festes esplendoroses, l'havia anat modernitzant amb el mateix criteri amb què ho hauria pogut fer una pentinadora; però el psicòleg havia de vibrar al davant d'aquells miralls amb marc de peluix i d'aquelles litografies en colors que representaven jardins amb escalinates i damisel·les amb ombrel·les obertes tot llegint un llibre de versos en actitud somniosa. Producte del final de segle, indisciplinat i confús, l'esperit de la dama escrivia la paraula "caprici" damunt tot el que la rodejava: tant se li'n donava de penjar una pandereta al costat d'un Zurbarán com de cosir-se unes arrecades de diamants al començament d'un plec de la falda de vellut. A les nits de sarau, els salons apareixien decorats amb palmeres i miralls supernumeraris, amb la qual cosa adquirien un aire de cafè popular o de barberia. Les males llengües deien que aquests miralls eren les llunes dels armaris de Dona Obdúlia, que aquells vespres abandonaven les cambres desertes com si la solitud els entristís, igual que entristia la propietària, per anar a col·locar-se desgraciadament l'un vora d'una autèntica consola Lluís XVI i l'altre sobre un tapís de qualitat que representava el blasó barroc, patològicament vanitós, dels Montcades.

Dues setmanes abans de donar una festa, Dona Obdúlia ja començava a mobilitzar la casa. El dia del sarau, tot d'una de dinar -si és que en un dia així es dina -, la modista anava a vestir-la. Avui la indumentària de les nostres elegants és d'una ximpleria inconcebible, però antany era molt diferent. Es pot dir que els vestits es confeccionaven cada vegada de bell nou damunt la persona mateixa, desfent i travant amb agulles per tal d'empresonar bé totes les adipositats, la tendència de les quals és expandir-se. L'acte de vestir-se Dona Obdúlia adquiria caràcter religiós. Sabia estar-se dreta hores seguides, com una deessa; mentre la modista agenollada als seus peus, amb la boca plena d'agulles, rectificava plecs, fent i des. fent, en plena febre creadora. Aquella solemnitat, per estar en caràcter, fins i tot pareixia reclamar víctimes, i les tingué un dia que, en el furor de la creació, la modista, després de tres hores de tensió nerviosa, sofrí un espasme i s'envià totes les agulles.

Abans de sortir del tocador, la dama cridava sempre els domèstics perquè l'admiressin els primers: era un privilegi que es dignava a concedir-los. Després feia pujar una veïna cosidora, el fuster del cantó, un matrimoni vell que tenia una botigueta... Semblant a una vaca tres vegades sagrada, la senyora es passejava pausadament pel davant del cor de veïns, que cantaven lloances com en una tragèdia grega.

En realitat era ben disculpable que miss Carlota, baldament això pugui semblar cruel, hagués anat a veure morir Dona Obdúlia per documentar-se. Per altra part, tothom sap que una sufragista que té entre mans un llapis i un bloc de notes, no hi ha qui l'aturi. Mallorca ja s'hi ha acostumat i s'ho pren amb paciència.

Ara, però, sembla que els turistes ja no estimin el color local com fa alguns lustres. Una onada de "present" envaeix el món. Els nord-americans que tenen alguna renda vénen a Europa per beure ginebra i ballar shimmys, Més que els vells patis senyorials o la conservació de l'Arc de l'Almudaina han agraït potser la instal·lació d'un saló de te. També els interessa el clima suau per poder nedar a l'hivern i, com a fons, els bells panorames, que no miren. La frivolitat cosmopolita no podia trobar un escenari més apropiat que aquest país indolent i meravellós, on Dona Obdúlia es mor emportant-se'n les darreres violències inquisitorials. La societat mallorquina ja sols crema els heterodoxos en efígie. Les noies nord-americanes ni s'adonen de l'efecte escandalós que de vegades produeixen. Són banals com un infant de vuit anys. Contràriament a les franceses o alemanyes, sempre enamorades del sentit crític i del talent generalitzador, les anglo-saxones no fan servir el seu cervell més que per a les coses indispensables de la vida pràctica: examinar els comptes de l'hotel o la pana d'un motor d'auto. Passen per damunt dels temes de conversació com un colom damunt un camp de blat, picotejant a l'atzar i totxament les espigues. Per relacionar-se no necessiten parlar: elles ballen i beuen en braços dels seus amics. Riuen. Juguen al tenis. I una volta retudes s'adormen i ja no es recorden de res en despertar. Així recorren el món sense assabentar-se del que les rodeja, saludables i confiades, desconeixent l'amor romàntic però també el rancor. Elles no diran, com Mme. Sand, que els mallorquins són antropòfags: les seves observacions no passen de la manera de ballar. Si algun mal educat els diu una inconveniència, elles somriuen satisfetes perquè no l'entenen. Ignoren el barri antic encara més que el barri antic les ignora a elles. I així, en el regne de Bàbia, davant l'amargor d'alguns rars i vells puritans gotosos, es gaudeix d'una tranquil·litat paradisíaca.


cromets 10:07 a. m.
 
Dilluns, 3 de novembre

L'Associació per a la Caça del Tigre

Josep Carner. Les bonhomies (1925)


tigre Tothom capirà de seguida que no puc revelar la identitat del lloc on s'han produït els fets dels quals acabo de rebre una confidència íntima. Si més tard la lectura d'una revista il·lustrada o la contemplació de qualque film sensacional us informen d'allò que la meva reserva no us concedeix, els fundadors de l'Associació per a la Caça del Tigre poc serà a un hom a qui bescantaran.

La cosa, en substància, va anar així: en un dels països més petits que romanen a Europa amb un espectre d'independència i que havia viscut sempre sense neguit ni delit al redós d'un veí formidable, va desvetllar-se un dia un curiós fenomen. Algú va parlar de la teoria de les nacionalitats. Hom va descobrir un matís ètnic d'aquell país. Hom va aixecar, al mig de la plaça més gran de la capital, una estàtua a un bisbe guerrer que aquell poble havia tingut a l'edat mitjana. Els minyons van guarnir-se el trau de la jaqueta amb un llacet, dels colors nacionals, per anar al ball; i les noies, per anar a sentir la xaranga dels bombers, els dissabtes a la nit, van posar de moda uns xals florejats que ja només duien les camperoles.

Va ésser aleshores que s'acudí a un grup d'excursionistes que a llur país li era impossible de tenir una política exterior, si no comptava amb un exèrcit. Però per assolir l'exèrcit mancava quelcom de fonamental. Als habitants d'aquell país els plaïen els embotits, la cervesa, la música i la contemplació de la naturalesa, coses totes que accentuaven llur temperament panxut i pacífic. Aquella raça havia estat dolorosament degradada per una pau secular, i no coneixia més lluites que la del joc de boxes.

Un nadiu, admirador de Th. Roosevelt, va concebre la idea d'ensinistrar els seus connacionals per a l'imperialisme mitjançant la creació d'una entitat que, inversemblant al primer cop d'ull, no va tardar a assolir una franca popularitat. S'anomenava Asssociació per a la Caça del Tigre. L'èxit de les caceres ha estat gran. En una sola expedició els membres d'aquella societat han occit 279 tigres de bengala i un de foraster.

La crida de l'admirador de Th. Roosevelt havia estat senzilla. Deia així, si fa no fa: "Tot el perill de la caça del tigre - perquè convé deixar de banda certes llegendes exagerades -consisteix en el vici que té l'animal de plantar-vos les urpes a la nuca, amb una abrivada contra la qual seria feble defensa un tapaboques. La perspectiva d'una derrota és, certament, trista. Al cap de poc temps el tigre us abandona, i els voltors i xacals se us disputen alguns ossos i possiblement unes sabates. Per caçar el tigre és convenient un bon guia i haver dormit la nit abans; no vull dissimular que es necessita una bona dosi de coratge. Però el tenir coratge no costa pas tant com sembla. Un home neix valent o neix covard, però afortunadament una colla neix plàstica. Per a una colla tenir coratge és una qüestió de mecanisme. L'anar en rengles hi fa molt. Fer voleiar l'estendard de la societat, també inflama. Un glop d'aiguardent i una petita proclama enèrgica us acaben d'entonar. La idea que algú us mira, els passats, o l'Europa conscient, com digué Napoleó al seu exèrcit d'Egipte, us manté el bull de la sang. La impressió que algú va davant (fàcil de produir mitjançant crits de comandament que dóna un ventríloc, de la reraguarda estant, si voleu) augmenta estranyament la vostra disposició a l'embranzida. Altrament, hom pot esvair el perill amb algunes cauteles. És absolutament autèntic que el tigre no salta el foc sinó quan està afamat. Aleshores, no cal sinó interposar entre el tigre i la colla caçadora, de primer, una gran quantitat d'ases estropellats i ben ronyosos, fermadets als arbres, i després, una foguera de mig quilòmetre de llargada. Amb aquesta doble precaució garantiu les vides de tothom, perquè quan començareu a sentir la trencadissa de bambús, dispareu amb tota seguretat contra el tigre, que no passarà les flames. Ara què, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l'esperit de confort que és típic en els nostres connacionals, hi ha una cosa absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic. La cosa absolutament necessària és disparar."

Josep Carner. Les bonhomies (1925). Editorial A.C, col·lecció Cara i creu. Amb pròleg de Joan Fuster. 1964/ Ed 62, 1991

enllaços:Josep Carner/ web LLetra de l'OUC, Carneriana/ blog amb fragments de l'obra de Josep Carner, imatges sobre la cacera de tigres /1885
cromets 11:58 a. m.