cromets #llargs

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Dissabte, 10 de juliol

El millor Márai, i el més planià, rebutjat

Lluís Bonada

portada de la traducció francesa Arran de l’edició de la novel.la de Sándor Márai Divorci a Buda, publicada fa dos anys per l’Editorial Empúries, en coedició amb Salamandra , Eva Comas escrivia al suplement “Cultura”del diari Avui: “És una llàstima que, atesa l’estreta relació entre el recorregut vital tràgic de Márai i les seves novel.les, no s’hagi editat encara al nostre país l’obra autobiogràfica Les confessions d’un burgès, que es considera el millor dels seus llibres”. Dos anys després d’aquesta queixa, Salamandra ha publicat aquesta obra autobiogràfica al nostre país, però només en castellà.

Editorial Empúries, que en coedició amb Salamandra, i amb Emecé primer, ha traduït quatre Márais- L’última trobada (1999); L’herència d’Esther (2000); la ja esmentada Divorci a Buda (2002), i L’amant de Bolzano (2003) – ha renunciat a traduir al català Les confessions d’un burgès El llibre, segons fonts editorials, hauria caigut a la llista de producció dins del procés de reducció dràstica de traduccions que Empúries, i tot el grup 62, ha hagut d’aplicar per superar la crisi.

Si ja era una llàstima que fa dos anys no s’hagués traduït encara Les confessions d’un burgès, és una segona llàstima que no hagi aparegut ara, conjuntament amb l’edició castellana (Confesiones de un burgués), i serà una tercera llàstima que no es tradueixi mai al català. Com que Márai era un autor d’Empúries/Salamandra, cap més editor es va interessar per Les confessions d’un burgès i potser no ho farà perquè hauria de publicar-ho amb posterioritat a l’edició castellana, circumstància que sovint escanya notablement les vendes de l’edició catalana. Queda l’esperança que un editor s’enamori del llibre i faci l’esforç de traduir-lo, tot i saber que no es vendrà tant com si hagués aparegut al mateix temps que l’edició castellana; queda l’esperança que aparegui un editor que pensi que pagui la pena fer l’esforç de traduir les més de 500 pàgines del volum, perquè són de lectura fascinant, i d’interès general, volum destinat a un públic ampli, no només als lletraferits. Ni que sigui per passar la mà per la cara a Empúries i el Grup 62, que ha decidit traduir totes les novel.les de Márai – la tardor vinent en publicarà una cinquena- i rebutja editar-li el seu millor llibre, una de les obres de la literatura memorialística més extraordinàries que s’hagin publicat mai, comparable a El món d’ahir de Stefan Zweig, i en tants aspectes, complementari.

Quedaria també, l’esperança, que el grup 62, s’ho repensi i en un futur que desitjaríem proper inclogués el llibre a la col.lecció que li faria justícia, “Les Millors Obres de la Literatura Universal (segle XX)” on ja hi ha precedents de llibres memorialístics: el darrer Sense ni cinc a París i Londres, de George Orwell. L’editorial hauria, però, de comptar amb un bon traductor de l’hongarès.

No volem perdre l’esperança perquè no parlem d’un llibre qualsevol, perquè no parlem d’una novel.la comparable, o del nivell, de centenars, de milers de novel.les, com són precisament les de Márai, sinó d’una inqüestionable joia literària única, d’una obra singular i modèlica en molts aspectes.

 Són unes memòries de joventut íntimes i descriptives – memòries, crònica i confessions, alhora- escrites als trenta-quatre anys amb una lucidesa admirable i amb una gran seguretat expressiva. Parlen de la infantesa d’un fill de casa bona de la ciutat hongaresa de Kassa, ciutat que ara pertany a Eslovàquia, però parlen també de les ciutats europees que coneixerà d’estudiant i de periodista que col.labora a la premsa, tant l’Alemanya com l’hongaresa, des de Frankfurt, Berlín o París.

Amb pas segur i ploma esmolada, Márai començarà a descriure l’edifici de pisos on viu la seva família i els veïns restants. La descripció de les dues famílies jueves veïnes, de diferent nivell social i sense relació entre elles, es pot qualificar d’antològica si no fos perquè tot el llibre és farcit de peces antològiques. L’autor passarà després a descriure la resta de la ciutat, ens farà una radiografia i, a més, interpretarà les imatges que la radiografia ha registrat.

Cada etapa de la seva vida, amb especial èmfasi en l’escolar, hi quedarà ben perfilada. El món descrit, aparentment des de fora, des de la distància de l’home de trenta anys que el recorda amb precisió, es barreja amb el món viscut, patit, de nen, i l’habilitat a fer avançar el relat sobre aquests dos plans: el del nen que va ser, per una banda, i el de l’adult que recorda i reflexiona sobre el nen que va ser, per una altra, és una de les nombroses virtuts del llibre.

Cada familiar, cada parent, proper o llunyà, serà sotmès al precís i punxant dibuix de Márai. Després, el jove lletraferit viurà a la capital hongaresa i, posteriorment, a Weimar, Leipzig, Frankfurt i Berlín. Finalment, arribarà a París, malcasat, fugint de l’escandalosa inflacció del marc alemany, i farà curtes estades a Londres i Itàlia.

El nen Márai es cria a l’Hongria tradicional, ingènua i estàtica de principis de segle que, com tot l’imperi austrohongarès, quedarà esventrat amb la Gran Guerra; comença a veure el món, de jove, a l’Alemanya derrotada però lliure, desacomplexada i turbulenta que, entre revolucions i inflaccions, desconeix cap a on la conduirà el nazisme; i es fa finalment un home al París opulent i tibat que acaba de derrotar els alemanys.

En cada ciutat, en cada país, Márai busca l’home i es pregunta quins camins ha d’enfilar el futur escriptor per veure’l, per comprendre’l. No hi ha excessiva reflexió literàia, però les poques observacions que gosa fer sobre la literatura en general i els escriptors en particular- de Goethe a freud i Proust- són molt fines. Hi ha en el memorialialista Márai una enginyosa visió de costums, gairebé sempre irònica, deliciosament sarcàstica. Hi ha descripció i interpretació, a més de les confessions dels estats d’ànim i de les reflexions sobre la vida i l’art, fetes sempre des de la consciència de totes les limitacions, les personals i les inherents a tota reflexió.

És una visió que els lectors catalans coneixem molt bé, perquè és pastada a la de Josep Pla. L’autor empordanès, si bé divergeix en l’arquitectura del text, més neta i polida en Márai, més rígida, coincideix amb l’autor hongarès en les recursos estilístics – com l’ús imaginatiu i sorprenent dels adjectius, usats però en Márai amb més precaució-, la mirada, l’actitud vital i la visió moral. I a més tots dos van viure, com periodistes de firma, en els mateixos països i ciutats, els mateixos anys, l’Alemanya de la inflacció, el París i Londres dels anys vint i la Itàlia de la irrupció del feixisme.

Per tot això, perquè el Márai de principi de segle ens seria especialment familiar als lectors catalans – tot i que no vulgui veure les diferències entre els republicans i els monàrquics espanyols, entre el coronel nacionalista Macià i el general Primo de rivera-, ens cou molt més encara que aquesta meravella del segle XX no es pugui llegir en la llengua de Josep Pla.

Lluís Bonada. El Temps. del 18 al 24 de maig de 2004. pag 98
cromets 2:09 p. m.