Dimecres, 22 d'octubre
Paraules amb esquer
L'art de dir les coses com aquell qui no diu res i el d'inventar paraules que van exclatant com a bombes enmig d'un text és molt difícil de dominar. Quan algú ho aconsegueix, el lector ho assaboreix i se'n sorprèn. De complicitat, sorpresa i de la sensació que darrera el que llegeixes hi ha un escriptor que t'està picant l'ullet, és del que ens parla Martí Dominguezen aquest article sobre Voltaire i les abelles.
Voltaire apicultor o el pare Grisbourdon
Friederic Nietsche escriu en Ecce Homo: "Voltaire era per sobre de tot un gran senyor de la intel.ligència...El nom de Voltaire en un dels meus escrits era veritablement un progrés cap a mi mateix". I és ben cert. El nom de guerra de l'Arouet té una força, una vitalitat, un contingut, que no ha caducat gaire, si no, més aviat, a l'inrevés. El Voltaire del segle XVIII era qüestionat per molts sectors ( entre ells per Rousseau i els seus devots); el Voltaire dels nostres dies se'ns presenta enlluernador i vencedor, sense màcula. Lord Chesterfield contestava a la pregunta del seu fill sobre si havia de comprar l'Enciclopèdia: "En certa manera, Candide és la culminació de l'esforç de les llums, la més sàvia i completa lliçó de filosofia del segle de la Il.lustració".
Escric això perquè és precisament en aquesta novel.la filosòfica on Voltaire desenvolupa el seu gust pels noms grotesc. El castell a Alemanya d'on prové la bella cunegonda es diu Thunder-tentronkh (quelcom semblant a "Tro de Déu") i el preceptor de la jove, leibnitzià convençut i professor de metafísica, s'anomena Pangloss ("tot llengua"), a Venècia el rep el senyor Pococurante ( de l'italià:"malfeiner"), i coneix el frare Giroflée ( "Viola", però també "Galtada"). Així doncs, tota la novel.la de Voltaire és plena de noms inventats, i això ho retorbem en molts escrits més, ací i allà, per exemple en la història de Scarmentado, un home que després de recòrrer mig món i passar totes les penalitats possibles, decideix casar-se, i de seguida és enganyat per la seua esposa, i malgrat això descobreix que ser cocu "etait l'etat le plus doux de la vie".
Potser aquests noms grotescs us semblen en el fons coses de nens, poc reconciliables amb "un gran senyor de la intel.ligència". I tanmateix, és indubtable que aquests noms volterians feren les delícies de la seva època. En La Pucelle, el famós llibre sobre la vida i miracles de Joana d'Arc, el monjó franciscà que intenta aprofitar-se de la valerosa poncella porta el nom de Grisbourdon. Ah! amics, ja hi som, amb els impúdics jocs volterians! Del pare Giroflée passem a Grisbourdon, és a dir, al pare del "gris abellot" (borinot o zàngano). Voltaire, que a ferney tenia bucs d'abelles, es considerava apicultor, i estudiós del comportament de les abelles. D'aquesta manera, en el seu llibre Singularitats de la natura escrivia amb absoluta tranquil.litat: "No sé qui fou el primer que va dir que les abelles tenien un rei. No és probablement un republicà qui va tenir aquesta idea. No sé qui els va donar després una reina ni qui va suposar que aquesta reina era una Messalina que tenia un harem prodigiós (...) Encara han anat més lluny, i s'ha pretès que ponia tres espècies diferents: reines, esclaus anomenats abellots (bourdons) i criades anomenades obreres, la qual cosa no està massa d'acord amb les lleis ordinàries de la natura". Voltaire aprofita aquestes ratlles per dubtar que de la monarquia es puga obtenir quelcom tan organitzat com un buc d'abelles, i per decantar-se clarament a favor de la república: En els seus escrits el mot Grisboudon l'emprarà recurrentment com a sinònim d'inútil, de productor absurd de la natura, com quelcom bord i absolutament menyspreable. Voltaire fou un incansable encunyador de neologismes, un creador d'imatges i de jocositats infinites. Eugeni d'Ors escriu en La vall de Josafat: "Algun cop he explicat el primer precepte de la meva Retòrica ideal. Aquest precepte mana que, sota la ploma del veritable escriptor, tota paraula sigui un neologisme. Quevedo ho fa així".I també sens dubte Voltaire. Tot i que amb les abelles - com en tantes coses de la natura- el vell Arouet- s'enganyara de totes totes . El nostre estimat Voltaire fou un veritable escriptor - un grandíssim retòric-, però, ai! un dels pitjors naturalistes de tots els temps.
El Temps. 21-10-03
cromets 2:45 p. m.Paraules amb esquer
L'art de dir les coses com aquell qui no diu res i el d'inventar paraules que van exclatant com a bombes enmig d'un text és molt difícil de dominar. Quan algú ho aconsegueix, el lector ho assaboreix i se'n sorprèn. De complicitat, sorpresa i de la sensació que darrera el que llegeixes hi ha un escriptor que t'està picant l'ullet, és del que ens parla Martí Dominguezen aquest article sobre Voltaire i les abelles.Voltaire apicultor o el pare Grisbourdon
Friederic Nietsche escriu en Ecce Homo: "Voltaire era per sobre de tot un gran senyor de la intel.ligència...El nom de Voltaire en un dels meus escrits era veritablement un progrés cap a mi mateix". I és ben cert. El nom de guerra de l'Arouet té una força, una vitalitat, un contingut, que no ha caducat gaire, si no, més aviat, a l'inrevés. El Voltaire del segle XVIII era qüestionat per molts sectors ( entre ells per Rousseau i els seus devots); el Voltaire dels nostres dies se'ns presenta enlluernador i vencedor, sense màcula. Lord Chesterfield contestava a la pregunta del seu fill sobre si havia de comprar l'Enciclopèdia: "En certa manera, Candide és la culminació de l'esforç de les llums, la més sàvia i completa lliçó de filosofia del segle de la Il.lustració".
Escric això perquè és precisament en aquesta novel.la filosòfica on Voltaire desenvolupa el seu gust pels noms grotesc. El castell a Alemanya d'on prové la bella cunegonda es diu Thunder-tentronkh (quelcom semblant a "Tro de Déu") i el preceptor de la jove, leibnitzià convençut i professor de metafísica, s'anomena Pangloss ("tot llengua"), a Venècia el rep el senyor Pococurante ( de l'italià:"malfeiner"), i coneix el frare Giroflée ( "Viola", però també "Galtada"). Així doncs, tota la novel.la de Voltaire és plena de noms inventats, i això ho retorbem en molts escrits més, ací i allà, per exemple en la història de Scarmentado, un home que després de recòrrer mig món i passar totes les penalitats possibles, decideix casar-se, i de seguida és enganyat per la seua esposa, i malgrat això descobreix que ser cocu "etait l'etat le plus doux de la vie".
Potser aquests noms grotescs us semblen en el fons coses de nens, poc reconciliables amb "un gran senyor de la intel.ligència". I tanmateix, és indubtable que aquests noms volterians feren les delícies de la seva època. En La Pucelle, el famós llibre sobre la vida i miracles de Joana d'Arc, el monjó franciscà que intenta aprofitar-se de la valerosa poncella porta el nom de Grisbourdon. Ah! amics, ja hi som, amb els impúdics jocs volterians! Del pare Giroflée passem a Grisbourdon, és a dir, al pare del "gris abellot" (borinot o zàngano). Voltaire, que a ferney tenia bucs d'abelles, es considerava apicultor, i estudiós del comportament de les abelles. D'aquesta manera, en el seu llibre Singularitats de la natura escrivia amb absoluta tranquil.litat: "No sé qui fou el primer que va dir que les abelles tenien un rei. No és probablement un republicà qui va tenir aquesta idea. No sé qui els va donar després una reina ni qui va suposar que aquesta reina era una Messalina que tenia un harem prodigiós (...) Encara han anat més lluny, i s'ha pretès que ponia tres espècies diferents: reines, esclaus anomenats abellots (bourdons) i criades anomenades obreres, la qual cosa no està massa d'acord amb les lleis ordinàries de la natura". Voltaire aprofita aquestes ratlles per dubtar que de la monarquia es puga obtenir quelcom tan organitzat com un buc d'abelles, i per decantar-se clarament a favor de la república: En els seus escrits el mot Grisboudon l'emprarà recurrentment com a sinònim d'inútil, de productor absurd de la natura, com quelcom bord i absolutament menyspreable. Voltaire fou un incansable encunyador de neologismes, un creador d'imatges i de jocositats infinites. Eugeni d'Ors escriu en La vall de Josafat: "Algun cop he explicat el primer precepte de la meva Retòrica ideal. Aquest precepte mana que, sota la ploma del veritable escriptor, tota paraula sigui un neologisme. Quevedo ho fa així".I també sens dubte Voltaire. Tot i que amb les abelles - com en tantes coses de la natura- el vell Arouet- s'enganyara de totes totes . El nostre estimat Voltaire fou un veritable escriptor - un grandíssim retòric-, però, ai! un dels pitjors naturalistes de tots els temps.
El Temps. 21-10-03