Dimarts, 3 de febrer
Subtilíssim Bellés
Johann Wolfgang Goethe denominava l'edat mitjana el període de buit i absència. Entre l'era clàssica i el renaixement s'escolaven vora deu segles de foscor i de fantasia, de mites i d'irrealitats espaterrants. Tan sols cal pensar en els capitells somànics, plens de sirenes i de tritons, de grifs i centaures. Els bestiaris medievals recullen tot aquest món inversemblant, ens parlen de camaleons que s'alimenten d'aire, de mantícores cruels amb tres fileres de dents, i de poncelles que aconsegueixen doblegar el ferotge unicorni.
Avui aquest món fantàstic potser ens fa riure, però en aquells dies les perspectives eren unes altres, molt més inaferrables i fugisseres. Entengueu-me: cal contextualitzar, i les credulitats dels nostres antics de vegades no són més que un producte de l’època. Vull dir amb això que, ben possiblement, tots nosaltres, en cas de ser transportats a l’època del naturalista Aldrovandi, potser pensaríem que no és tan inversemblant que en la seua història d’animals s’incloguen dracs, basilics i dragons marins. Tot això és durant els segles XVI i XVII quan la zoologia comença a trontollar i els vels de la imaginació deixen pas a l’espectacle fascinant de la realitat. Naturalistes com Gesner, Belon, Rondelet o el mateix Aldrovandi busquen destriar allò que és real d’allò que és producte de la fantasia de l’home. És un moment màgic, un punt de reformulació absolut de la natura i del lloc que hi ocupa l’home, on la religió comença a grinyolar amb la ciència.
En aquest moment històric se situa el llibre de Xavier Belles "El teatre dels insectes” (editorial Rubes), una sèrie de cartes creuades entre el cèlebre naturalista John Ray i el seu deixeble Martin Lister. Tots dos, en aquestes cartes, -fruit de la “fantasia” de l’autor-, desgranen els dubtes principals de l’època, els descobriments més colpidors, les preguntes sense resposta. Xavier Bellés és un lletraferit empeltat de bibliòfil, un home amarat de curiositat per l’art, per la història i per la ciència. Per això, fruit d’una d’aquestes estranyes conjuncions, s’ha anat gestant aquest treball a vessar d’erudició, però també de literatura. “El teatre dels insectes” ens ofereix un excepcional recorregut per aquest punt de trànsit de la història natural, amb sucoses anècdotes, com ara la classificació de Jean Bodin de tots els gèneres vius (on inclou àngels i esperits que sobreviuen als cadàvers dels humans), o quan explica l’únic passatge subratllat per Cristòfol Colom de la història natural de Plini: “¿Quin interès podia tenir Colón a aturar la luxúria femenina? Jo no sé pas si pensar que una senyora juganera demanava amb massa insistència el galanteig de Don Cristóbal (...) Tal vegada per això fou subratllat el remei que privava les dones de tot desig carnal, tot i que hom havia de passar per la incomoditat prèvia de caçar un bou salvatge, arrencar-li les paparres, i untar amb la sang d’aquestes els malucs de l’amant incontinent (que Déu em perdoni els pensaments impurs).”
Siga com siga, com indica el títol del llibre, Xavier Bellés, centra bona part de la seua atenció en l’estudi dels insectes. Com diu John Ray: “Sembla com si el bon Déu s’hagués recreat en aquestes criatures minúscules. Subtilíssima tasca, certament”. I aquesta és la sensació final que traiem de la lectura del text de Bellés: una tasca subtilíssima, duta a terme amb el millor encert. Una recreació prodigiosa d’un temps desvelat per sempre.
Martí Dominguez (El Temps/ 87)
Enllaços a la novel.la:extracte del pròleg i un fragment
cromets 3:05 p. m.Subtilíssim Bellés
Johann Wolfgang Goethe denominava l'edat mitjana el període de buit i absència. Entre l'era clàssica i el renaixement s'escolaven vora deu segles de foscor i de fantasia, de mites i d'irrealitats espaterrants. Tan sols cal pensar en els capitells somànics, plens de sirenes i de tritons, de grifs i centaures. Els bestiaris medievals recullen tot aquest món inversemblant, ens parlen de camaleons que s'alimenten d'aire, de mantícores cruels amb tres fileres de dents, i de poncelles que aconsegueixen doblegar el ferotge unicorni.Avui aquest món fantàstic potser ens fa riure, però en aquells dies les perspectives eren unes altres, molt més inaferrables i fugisseres. Entengueu-me: cal contextualitzar, i les credulitats dels nostres antics de vegades no són més que un producte de l’època. Vull dir amb això que, ben possiblement, tots nosaltres, en cas de ser transportats a l’època del naturalista Aldrovandi, potser pensaríem que no és tan inversemblant que en la seua història d’animals s’incloguen dracs, basilics i dragons marins. Tot això és durant els segles XVI i XVII quan la zoologia comença a trontollar i els vels de la imaginació deixen pas a l’espectacle fascinant de la realitat. Naturalistes com Gesner, Belon, Rondelet o el mateix Aldrovandi busquen destriar allò que és real d’allò que és producte de la fantasia de l’home. És un moment màgic, un punt de reformulació absolut de la natura i del lloc que hi ocupa l’home, on la religió comença a grinyolar amb la ciència.
En aquest moment històric se situa el llibre de Xavier Belles "El teatre dels insectes” (editorial Rubes), una sèrie de cartes creuades entre el cèlebre naturalista John Ray i el seu deixeble Martin Lister. Tots dos, en aquestes cartes, -fruit de la “fantasia” de l’autor-, desgranen els dubtes principals de l’època, els descobriments més colpidors, les preguntes sense resposta. Xavier Bellés és un lletraferit empeltat de bibliòfil, un home amarat de curiositat per l’art, per la història i per la ciència. Per això, fruit d’una d’aquestes estranyes conjuncions, s’ha anat gestant aquest treball a vessar d’erudició, però també de literatura. “El teatre dels insectes” ens ofereix un excepcional recorregut per aquest punt de trànsit de la història natural, amb sucoses anècdotes, com ara la classificació de Jean Bodin de tots els gèneres vius (on inclou àngels i esperits que sobreviuen als cadàvers dels humans), o quan explica l’únic passatge subratllat per Cristòfol Colom de la història natural de Plini: “¿Quin interès podia tenir Colón a aturar la luxúria femenina? Jo no sé pas si pensar que una senyora juganera demanava amb massa insistència el galanteig de Don Cristóbal (...) Tal vegada per això fou subratllat el remei que privava les dones de tot desig carnal, tot i que hom havia de passar per la incomoditat prèvia de caçar un bou salvatge, arrencar-li les paparres, i untar amb la sang d’aquestes els malucs de l’amant incontinent (que Déu em perdoni els pensaments impurs).”
Siga com siga, com indica el títol del llibre, Xavier Bellés, centra bona part de la seua atenció en l’estudi dels insectes. Com diu John Ray: “Sembla com si el bon Déu s’hagués recreat en aquestes criatures minúscules. Subtilíssima tasca, certament”. I aquesta és la sensació final que traiem de la lectura del text de Bellés: una tasca subtilíssima, duta a terme amb el millor encert. Una recreació prodigiosa d’un temps desvelat per sempre.
Martí Dominguez (El Temps/ 87)
Enllaços a la novel.la:extracte del pròleg i un fragment