cromets #llargs
|
Dijous, 20 de gener Com l’ànima descarrega les seues passions sobre objectes falsos quan els vertaders li fallen Montaigne Un dels nostres gentilhomes, víctima de la gota, apressat pels metges a abandonar per complet el consum de les carns salades, acostumava a contestar de manera ben divertida que volia disposar d’alguna cosa a la qual poder endossar els esforços i els turments del mal i que, escridassant i maleint ara la botifarra blanca, ara la llengua de bou o el pernil, se sentia molt alleugerit. Seriosament, però, de la mateixa manera que quan alcem el braç per donar un colp, ens dol si no encertem i colpegem l’aire; de la mateixa manera que perquè una vista siga agradable, no cal que estiga perduda i allunyada, sinó que tinga un blanc que la mantinga a una distància raonable, Ventus ut amitit vires, nisi robore densae Ocurrant silvae spatio diffuses inani (1) Així mateix sembla que l’ànima crebantada i commoguda es perd en ella mateixa, si no li donem una presa; i cal afegir-li sempre objectes perquè s’hi dirigesca i actue. Plutarc (2) va dir, a propòsit dels que s’afeccionen a les mones i als gossets, que la part amorosa que tots portem dins nostre, a falta d’objecte legítim, abans que romandre inútil, se’n forja un de fals i frívol. I veiem que en les seues passions l’ànima s’enganya ella mateixa tot fabricant un subjecte fals i fantàstic, fins i tot en contra de la pròpia creença, abans quee deixar d’actuar contra alguna cosa. Així, la ràbia empeny les bèsties a atacar la pedra i el ferro que les ha ferides i a venjar-se sobre elles mateixes, a dentades, del mal que senten, Pannonis haud aliter post ictum soevior ursa Cum jaculum parva Lybis amentavit habena, Se rotat in vulnus, telumque irata receptum Impetit, et secum fugientem circuit hastam.(3 ) ¿Quines causes no inventem dels mals que ens afecten? ¿A què no ens agafem, amb raó o sense, per tenir en què escarrassar-nos? No són les trenes rosses que desfàs, ni la blancor del pit que, enganyada, colpeges tan cruelment, allò que ha perdut el germà estimat d'un tret malaurat: busca en un altre lloc. Titus Livi diu, parlant de l'exèrcit romà a Espanya, després de la pèrdua de dos germans, (4) grans capitans seus: Flere omnes repente et offensare capita. (5) És un costum comú. ¿I no mostrava el seu humor el filòsof Bió quan digué d'aquell rei a qui el dol feia arrancar-se els cabells: "Potser pensarà que la peladella alleugereix el dol"? ¿.Qui no ha vist mastegar i empassar-se les cartes, engolir un joc de daus, per tenir amb què venjar-se de la pèrdua dels diners? Xerxes apallissà la mar de l'Hel•lespont, l'encadenà i féu que li digueren mil vilanies, i va escriure un cartell de desafiament al mont Athos; i Cir va divertir tot un exèrcit durant uns dies venjant-se del riu Gyndes per la por que havia passat en travessarlo; i Calígula enrunà una vella casa pel plaer que sa mare hi havia obtingut. Quan jo era jove, el poble deia que un rei dels nostres veïns, havent rebut una bastonada de Déu, jurà que se'n venjaria: ordenà que durant deu anys ningú no li pregara, que no en parlaren i que, en la mesura que depenguera de la seua autoritat, no cregueren en ell. Amb això volien descriure no tant la ximpleria com l'orgull de la nació de què parlava el conte. Són vicis que van sempre units, però, realment, accions semblants tenen a veure un poc més amb la petulància que amb la ximpleria. L'emperador August, vençut en la mar per una tempesta, es dedicà a desafiar el déu Neptú i en la cerimònia dels jocs de circ retirà la seua imatge del rang que ocupava entre els altres déus per venjar-se'n. Això és encara més imperdonable que en els casos precedents i més encara quan, més tard, havent-li perdut Quintili Varus una batalla a Alemanya, colpejava el cap contra la muralla de còlera i desesperació exclamant: "Varus, torna'm els meus soldats". Car aquestes accions, que s'adrecen a Déu mateix o al destí, com si tinguera les orelles obertes a les nostres queixes, ultrapassen tota follia, ja que s 'hi afegeix la impietat, com és el cas dels tracis, els quals, quan trona o llampegueja, disparen contra el cel amb una venjança titànica per fer que Déu vinga a la raó a colps de fletxa. Doncs bé, com segons Plutarc (6) diu el vell poeta: Mai no ens hem d’irritar amb les dificultats. No els preocupa la nostra còlera. Però mai no direm prou injúries contra el desordre del nostre esperit 1. Lucà. Farsàlia, III "com el vent, si els densos boscs no li barren el pas, perd les forces i s’esvaeix en l’aire". 2. Plutarc, Vida de Pericles I : "Cèsar, en veure un dia a Roma alguns estrangers rics i opulents, els quals sempre tenien als braços gossets i monetes, que acariciaven tendrament, els preguntà si als seu país les dones no engendraven xiquets". 3. Lucà, Farsàlia, PI: "Igualment, l'óssa de Pannònia, més ferotge després d'haver estat ferida per la llança líbia, rodola sobre la nafra i, furiosa, es llança contra el dard rebut i malda per agafar la javelina que fuig amb ella". 4. Titus Livi, XX~ es tracta de Publi i Gneu Escipió. 5 "De sobte tots ploraren i es colpejaren el cap". 5. "De sobte tots ploraren i es colpejaren el cap" 6. En el tractat de "com cal frenar la còlera" Montaigne Assaigs breus. Traducció Vicent Alonso. Editorial Albatros. Pgs 27-31) Dissabte, 14 de gener "De l'edat" Montaigne No puc acceptar la forma amb què establim la duració de la vida. Observe que els savis l'escurcen força en comparació amb l'opinió comuna. ¿És que -deia Cató el Jove a aquells que volien impedir-li que es llevara la vida- estic ara en l'edat en què se'm puga retraure que abandone la vida massa prompte? Tanmateix, només tenia quaranta-vuit anys. Considerava aquesta edat ben madura i avançada, tenint en compte que pocs homes hi arriben; i els que es consolen pel fet que no sé quin curs, que anomenen natural, promet alguns anys més, podrien fer-ho si gaudien del privilegi que els alliberara d'un gran nombre d'accidents a què tots ens exposem per una necessitat natural i que poden interrompre aquest curs que ells es prometen. ¿Quin somieig és el d'esperar morir a causa d'un defalliment de forces que comporta l'extremada vellesa i de proposar aquest objectiu a la nostra duració, quan és sabut que es tracta de la forma de mort més estranya i la menys usual? Solament a ella l'anomenem natural, com si fóra contra natura veure un home trencar-se el coll per una caiguda, ofegar-se en un naufragi, deixar-se sorprendre per la pesta o per una pleuresia, i com si la nostra condició ordinària no ens exposara a tots aquests inconvenients. No ens vantem d'aquestes belles paraules: potser, més aviat hauríem d'anomenar natural allò que és general, comú i universal. Morir de vellesa és una mort estranya, singular i extraordinària i molt menys natural que les altres; és l'última i extremada forma de morir; com més allunyada de nosaltres, menys esperable; és el límit més enllà del qual no anirem i que ha prescrit la llei natural perquè mai no siga ultrapassat; però és un estrany privilegi seu fer-nos viure fins en aquest moment. És una exempció que com a favor particular concedeix solament a un en l'espai de dos o tres segles, alliberant-lo dels obstacles i dificultats que ha escampat en aquesta llarga cursa. Així doncs, opine que l'edat a què hem arribat és una edat a la qual poca gent arriba. Ja que ordinàriament els homes no arriben fins ací, senyal és que anem ben per davant. I ja que hem ultrapassat els límits acostumats, que són la vertadera mesura de la nostra vida, no hem d'esperar anar més enllà; havent defugit tantes ocasions de morir, contra les quals veiem ensopegar el món, haurem de reconèixer que una fortuna extraordinària com aquesta que ens manté, i tan rara, no ha de durar massa. És un vici de les lleis mateixes tenir aquesta falsa opinió: no volen que un home siga capaç de fer ús dels seus béns fins que no tinga vint-i-cinc anys, i a penes disposarà fins aleshores de l'ús de la seua vida. August retallà cinc anys de les antigues ordenances romanes i declarà que n'hi havia prou amb tenir trenta anys per accedir al càrrec de la judicatura. Servi Tul.li dispensà de les obligacions de la guerra els cavallers que havien passat dels quaranta-set anys; August els rebaixà a quaranta. No hi ha motiu raonable per enviar els homes a descansar abans dels cinquanta-cinc o seixanta anys. Sóc de l'opinió que la nostra professió i ocupació s'allargaren tot el temps possible en benefici de la comunitat; però el problema és a l'altre extrem, en el fet de no enfeinar-nos massa prompte. Aquell havia estat jutge universal del món als dènou anys i vol que, per jutjar sobre el lloc d'una canal, se'n tinguen trenta. Quant a mi, considere que les nostres ànimes mostren als vint anys el que han de ser i que prometen tot el que podran ser. Cap ànima que no haja donat en aquesta edat senyals evidents ue anem ben per davant. I, ja que hem ultrapassat els límits acostumats, que són de la seua força, no en donarà proves més tard. En aquest moment, o mai, les qualitats i virtuts naturals mostren el que tenen de vigorós i de bell: Si l'espine non pique quand nai A pene que pique jamai 1 diuen al Delfinat. De totes les belles accions humanes de què he tingut coneixement, siguen quines siguen, n'hi ha moltes més de les que s'esdevingueren, durant els antics segles i durant el nostre, abans de l'edat dels trenta anys: sí, i sovint en la vida d'uns mateixos homes. ¿És que no puc dir-ho amb tota seguretat de la d'Anníbal i de la del seu gran rival, Escipió? Visqueren ben bé la meitat de la seua vida de la glòria adquirida durant la joventut; més tard, foren grans homes en comparació amb la resta, però no amb ells mateixos. Quant a mi, estic cert que a partir d'aquesta edat el meu esperit i el meu cos han disminuït més que han augmentat, han retrocedit més que han avançat. És possible que en aquells que empren bé el temps, la ciència i l'experiència cresquen amb la vida; però la vivacitat, la rapidesa, la fermesa i altres qualitats molt més nostres, més importants i essencials, es marceixen i s'esllanguixen. Ubi jam vaLidis quassatum est viribus oevi Colpus et obtusis ceciderunt viribus artus, CLaudicat ingenium, deLirat Linguaque mensque. (2) De vegades, és el cos que arriba primer a la vellesa; d'altres, l'ànima; he vist molts homes que han tingut el cervell afeblit abans que l'estómac i les cames; i ja que és un mal imperceptible per a qui el sofreix i d'aparença fosca, és tant més perillós. És per això que em queixe de les lleis, no perquè ens mantinguen enfeinats fins massa tard, sinó perquè ens posen a treballar massa tard. Trobe que, si consideràvem la feblesa de la nostra vida i a quants esculls ordinaris i naturals s'exposa, no hauríem de deixar tant al naixement, a l'oci i a l'aprenentatge. (1) "Si l'espina no punxa quan naix / a penes punxarà mai." (2) Lucreci: De rerum natura, III: "Quan les forces poderoses del temps ens esquincen el cos i els nostres membres s'afebleixen, l'esperit esdevé maldestre, la intel.ligència i la llengua es perden ". Montaigne. Assaigs breus. Traducció Vicent Alonso. Editorial Albatros. Pgs 86-89) Enllaços Montaigne Michel de Montaigne. Les essais |
|