Dissabte, 25 de febrer
Truman Capote: "In cold blood" (A sang freda)
EL poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l'est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà. L'accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes -o molts d'ells- porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una munió de sitges blanques que s'eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble. Holcomb també és visible de molt lluny. No és que hi hagi gaires coses dignes de ser vistes. Simplement una casual concentració d'edificis, migpartida per la via principal del tren Santa Fe; un caseriu atzarós que pel sud limita una allargassada del riu Arkansas (i allí pronuncien marcadament les tres síl·labes: Ar-kan-sas), pel nord una carretera, la ruta 5O, i tant per la banda de l'est com per la de l'oest es perd en la prada immensa i els camps de blat. Després de la pluja, o quan la neu es desfà, els carrers sense nom, sense ombra, sense paviment, passen de la pols més espessa al fang més brut. A un extrem del poble s'alça una vella i rígida estructura estucada, i al terrat hi ha un rètol lluminós que diu DANSA, malgrat que ja ningú no balla al local i el rètol està apagat des de fa anys. A prop hi ha un altre edifici amb un rètol inoportú, pintat amb or de full en una bruta vidriera, que diu BANC DE HOLCOMB. Inoportú perquè l'antic banc va plegar l'any 1933 i les seves dependències foren transformades en apartaments, i ara és un dels dos edificis d'aquesta mena que hi ha a la vila. L'altre és una esviduada residència que diuen el Professorat perquè hi viu una bona part dels membres de la facultat escolar local. Però la majoria de les cases de Holcomb són d'una sola planta, amb estructura de fusta i amb un porxo a la part davantera.
Avall, cap a l'estació, l'encarregada de la correspondència -una dona esprimatxada, que porta una jaqueta de cuir i texans i calça botes de vaquer- regeix la ruïnosa oficina de correus. L'estació mateixa, amb la seva malmesa capa de pintura sulfurosa, és igualment malenconiosa. Els famosos trens expressos Chief, Super-Chief i El Capitán hi passen cada dia, però mai no s'hi aturen. Mai, en general, no hi para cap tren de passatgers; només, de tant en tant, algun comboi de càrrega. Amunt, cap a la carretera, hi ha dues estacions de servei per als automobilistes. L'una dobla les seves activitats i té una botiga de queviures precàriament proveïda, i l'altra té feina extra com a cafè. El Cafè Hartman, on la propietària -la senyora Hartman, doncs- serveix sandvitxos, refrescos, cafè i cervesa de tres graus i dues dècimes. (Holcomb, com tot l'Estat de Kansas, es manté en un règim de llei seca.)
I això, realment, és tot. O ho serà quan haurem inclòs al rengle d'edificis importants el de l'Escola de Holcomb, d'esplèndid aspecte, que manifesta una aparença que la comunitat per altra part dissimula: que els pares que envien llurs fills al modern i eficientment equipat establiment (s'hi ensenya des del parvulari fins al batxillerat, i una flota d'autoòmnibus transporta els estudiants, que habitualment hi són en nombre de tres-cents seixanta, de vegades procedent de regions allunyades no menys de vint-i-cinc quilòmetres) són, en general, gent benestant. Hisendats, molts d'ells descendents d'alemanys, d'irlandesos, de noruecs, de mexicans i de japonesos. Crien ovelles i bestiar boví; cullen blat, sorgo, llavors de pastura i remolatxa sucrera. El negoci de granja és sempre arriscat, però a Kansas de l'Oest els qui s'hi dediquen se senten com a jugadors d'atzar nats, perquè es baten amb una dèbil precipitació pluvial (uns cinquanta centímetres de mitjana anual) i amb angoixosos problemes de regadiu. Això no obstant, els set darrers anys han estat, venturosamtent, poc secs. Als grangers del comtat de Finney, al qual pertany el poble de Holcomb, els han anat bé les coses. Han fet bon diner no solament com a benefici dels treballs agrícoles, sinó també gràcies a l'explotació a fons dels recursos del gas natural, i els guanys es veuen en la nova escola, en els confortables interiors de les cases de camp i en les altes i inflades sitges.
Fins a un matí de mitjan novembre de l'any 1959, ben pocs americans -i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas- havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església i a les reunions del Club 4 Hacs. Però llavors, a les primeres hores d'aquell matí de novembre -un diumenge-, uns sons estranys esclataren violentament en la normal successió dels sorolls nocturns de Holcomb: l'agut crit histèric dels coiots, el sec esgarrapar de les desherbadores i els planys puja-i-baixa dels xiulets de les locomotores. A aquella hora ningú de l'adormida Holcomb, ni uná ànima, no va sentir-los: quatre trets en ratxa que, dit d'una vegada, posaren fi a sis vides humanes. Però, temps després, els veïns del poble, abans no gens temorencs ni desconfiats els uns dels altres, que mai no tancaven llurs portes, deixaren anar la fantasia i van reviure, una i altra vegada, les lúgubres explosions que estimulaven flames de desconfiança, el resplendir de les quals feia que molts veïns es miressin estranyament els uns als altres, com forasters.
L'amo de la granja Riu de la Vall, el senyor Herbert William Clutter, tenia quaranta-vuit anys i, com a resultat d'un recent examen mèdic amb vista a una pòlissa d'assegurança, s'havia assabentat que estava en una condició física de primer ordre. Malgrat portar ulleres muntades a l'aire, i tot i que la seva estatura no arribava a un metre setenta-cinc, la figura del senyor Clutter tenia prou presència homenívola. D'amples espatlles, els cabells mantenint el seu to fosc original, quadrat el maxil.lar, faccions segures que conservaven el to jovenívol, i les dents, immaculades i amb prou força per esclafar nous, totes intactes. Pesava setanta quilos, el mateix que quan va sortir de la Universitat de l'Estat de Kansas amb el títol de tècnic agrícola. No era tan ric com l'home més poderós de Holcomb, l'hisendat veí, el senyor Taylor Jones. Però, això no obstant, era el més famós ciutadà de la col.lectivitat, conspicu al poble i a Garden City, la veïna capital de la comarca, on havia presidit el Comitè per a la Construcció de la Nova Església Metodista.
Truman Capote. A sang freda. Traducció A. Artís Gener. Edicions B, Proa. Barcelona 200. pgs 13-15
Dissabte, 4 de febrer
Amo i gos Idil.li (Fragment)
Thomas Mann
Cert que, d'ençà de l'internament d'en Bauschan, gaudia d'una certa independència interior que no havia experimentat des de feia temps. Ningú no m'importunava a través de la porta vidriera amb cara de màrtir que s'ha d'esperar. Ningú no venia a colpir-me el pit amb la pota tímidament aixecada, arrencar-me una riallada de compassió i convèncer-me de sortir com més aviat millor. Si triava d'anar al parc o de quedar-me a casa, ningú no m'ho discutia. Era una situació còmoda, tranquil.litzadora, i tenia l'encant de la novetat. Però, com que hi faltava l'estímul habitual, gairebé mai ja no sortia a passejar. La meva salut se'n va ressentir i, mentre el meu estat s'anava semblant de mica en mica i d'una manera sorprenent al d'en Bauschan tancat a la seva gàbia, vaig fer-me la reflexió moral que les cadenes de la simpatia havien estat més saludables per al meu benestar que no pas la llibertat egoista per la qual m'havia delit tant. Va transcórrer també la segona setmana, i el dia indicat em trobava de nou davant la gàbia d'en Bauschan al costat del guarda de barba arrodonida. L'ocupant jeia de costat, estirat de qualsevol manera damunt les escorces de la seva canera, que li tacaven la pell, però amb el cap alçat, de manera que els seus ulls vidriosos i apàtics miraven cap enrere, a l'emblanquinada paret del fons de la gàbia. No es movia. Amb prou feines es notava que respirava. Només de tant en tant se li bombava el tòrax, marcant-li totes les costelles, en un sospir que exhalava amb un ressò corferidor i a penes perceptible de les seves cordes vocals. Les potes semblaven haver-li crescut, haver-se-li contrafet de tan grosses, cosa que era deguda al seu espantós amagriment. Tenia la pell d'allò més basta, arrugada i, com ja he dit, bruta de rebolcar-se en la pols d escorça. No em feia gens de cas i no semblava que hagués de tornar a fer cas mai més de res.
Les hemorràgies no havien desaparegut del tot encara, va dir e guarda; es repetien de tant en lant. Encara no se n'havia pogut determinar la causa amb seguretat; en tot cas, però, eren de caràcter benigne. Si volia, podia deixar el gòs allà en observació un temps més per tal d'anar més segurs, o me'l podia endur a casa, on el mal amb el temps segurament també desapareixeria. Llavors em vaig treure la corretja trenada de la butxaca -me la hi havia ficada- i vaig dir que m'emportava en Bauschan. El guarda ho va trobar enraonat. Va obrir la porta de la gàbia i tots dos vam cridar en Bauschan pel nom, alternativament i a la vegada, però ell no va sortir, sinó que es va quedar mirant davant seu, amb els ulls fits a la paret emblanquinada. Amb tot, tampoc no s'hi va resistir, quan vaig ficar el braç a la gàbia i l'en vaig treure estirant-lo pel collar. Va saltar a terra i s'hi va quedar dret, amb la cua entre les cames i les orelles baixes: l'encarnació de la misèria. El vaig agafar, vaig donar una propina al guarda i vaig sortir de la secció per anar a les oficines de la façana a pagar la factura, que pujava a dotze marcs amb cinquanta i incloïa la taxa fixa de seixanta-cinc pfenings diaris i els honoraris mèdics pel primer reconeixement. Després, me'n vaig endur en Bauschan a casa, embolcallat amb l'atmosfera dolça i penetrant de la clínica, que el meu acompanyant duia a la pell.
Estava destrossat físicament i anímicament. Els animals són més desinhibits i primitius, per tant en certa mesura més humans en l'expressió corporal del seu estat anímic, que no pas nosaltres; locucions que encara subsisteixen entre nosaltres i que de fet no són sinó fórmules morals i metàfores heretades, en el seu cas s'apliquen literalment i no pas en sentit al.legòric, cosa que, tantmaeix, no deixa de ser gratificant per als nostres ulls. En Bauschan «anava capbaix», com se sol dir, això és: deixava caure el cap de debò, visiblement, com un extenuat cavall de cotxe de punt que, amb úlceres a les potes i arronsant la pell de tant en tant, s'espera a la parada, mentre s'imagina que una càrrega feixuga li estira el pobre nas, martiritzat per un eixam de mosques, contra les llambordes. Va anar com he dit: aquestes dues setmanes a la universitat l'havien reduït al mateix estat en què el vaig veure per primera vegada als contraforts de la serralada; diria que no era sinó una ombra d'ell mateix, si això no fos un insult a l'ombra de l'alegre i orgullós Bauschan. El flaire d'hospital que havia dut amb ell, certament se'n va anar a còpia de rentades amb sabó a l'obi, fins que només en van quedar restes que ja rares vegades reapareixien; però, si per als homes un bany pot tenir la influència espiritual d'un acte simbòlic, per al pobre Bauschan la neteja corporal no va significar encara durant força temps la recuperació anímica. El primer dia ja me'l vaig emportar al nostre terreny, però s'arrossegava als meus peus amb la llengua estúpidament fora, i els faisans gaudiren d'un temps de veda permanent. A casa encara es passava el dia ajagut, com havia fet les darreres setmanes a la canera, mirant davant seu amb ulls vidriosos, interiorment esllanguit, sense aquella sana impaciència, sense burxar-me per sortir, de manera que havia de ser jo qui l'anés a buscar a l'entrada de la caseta i treure'l del seu jaç. Fins i tot la manera impetuosa i caòtica amb què engolia el menjar recordava el seu passat indigne. Després, però, va ser un goig veure com es refeia; com, de mica en mica, les seves salutacions recuperaven la vella fogositat, festiva i cordial; com, en comptes de venir coixejant malhumorat, per primera vegada va acudir com una bala al meu xiulet matinal per posar-me les potes davanteres al pit i provar de llepar-me la cara; com, al descampat, li tornava l'orgullós plaer de la vitalitat corporal; com tornava a regalar-me els ulls amb aquelles postures ostentoses, gràcils i agosarades, aquells salts verticals amb les potes estirades, a l'encalç de qualsevol ésser viu entre les herbes altes... Oblidava. L'incident desagradable i tan absurd per a la capacitat de comprensió d'en Bauschan s'enfonsava en el passat, sense haver estat escatit, certament, sense haver estat esborrat per una explicació aclaridora, que hauria estat impossible, però el temps l'anava tapant, com sol passar també de vegades amb els humans, i vam continuar fent la nostra vida prescindint d'aquell fet innominat que, mentrestant, queia cada vegada més en l'oblit... Durant unes setmanes, a intervals més freqüents, en Bauschan es presentava amb el nas vermell, però després el fenomen va desaparèixer, va passar, de manera que tant se valia que s'hagués tractat d'epistaxi o d'hematèmesi.
Amo i gos Idil.li Mann, Thomas. Traducció:Fontcuberta i Gel, Joan; Universidat Autónoma de Barcelona. Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. (Pags 80-83)