notes de color

Dissabte, 25 de febrer

Truman Capote: "In cold blood" (A sang freda)

EL poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l'est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà. L'accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes -o molts d'ells- porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una munió de sitges blanques que s'eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

Holcomb també és visible de molt lluny. No és que hi hagi gaires coses dignes de ser vistes. Simplement una casual concentració d'edificis, migpartida per la via principal del tren Santa Fe; un caseriu atzarós que pel sud limita una allargassada del riu Arkansas (i allí pronuncien marcadament les tres síl·labes: Ar-kan-sas), pel nord una carretera, la ruta 5O, i tant per la banda de l'est com per la de l'oest es perd en la prada immensa i els camps de blat. Després de la pluja, o quan la neu es desfà, els carrers sense nom, sense ombra, sense paviment, passen de la pols més espessa al fang més brut. A un extrem del poble s'alça una vella i rígida estructura estucada, i al terrat hi ha un rètol lluminós que diu DANSA, malgrat que ja ningú no balla al local i el rètol està apagat des de fa anys. A prop hi ha un altre edifici amb un rètol inoportú, pintat amb or de full en una bruta vidriera, que diu BANC DE HOLCOMB. Inoportú perquè l'antic banc va plegar l'any 1933 i les seves dependències foren transformades en apartaments, i ara és un dels dos edificis d'aquesta mena que hi ha a la vila. L'altre és una esviduada residència que diuen el Professorat perquè hi viu una bona part dels membres de la facultat escolar local. Però la majoria de les cases de Holcomb són d'una sola planta, amb estructura de fusta i amb un porxo a la part davantera.

Avall, cap a l'estació, l'encarregada de la correspondència -una dona esprimatxada, que porta una jaqueta de cuir i texans i calça botes de vaquer- regeix la ruïnosa oficina de correus. L'estació mateixa, amb la seva malmesa capa de pintura sulfurosa, és igualment malenconiosa. Els famosos trens expressos Chief, Super-Chief i El Capitán hi passen cada dia, però mai no s'hi aturen. Mai, en general, no hi para cap tren de passatgers; només, de tant en tant, algun comboi de càrrega. Amunt, cap a la carretera, hi ha dues estacions de servei per als automobilistes. L'una dobla les seves activitats i té una botiga de queviures precàriament proveïda, i l'altra té feina extra com a cafè. El Cafè Hartman, on la propietària -la senyora Hartman, doncs- serveix sandvitxos, refrescos, cafè i cervesa de tres graus i dues dècimes. (Holcomb, com tot l'Estat de Kansas, es manté en un règim de llei seca.)

I això, realment, és tot. O ho serà quan haurem inclòs al rengle d'edificis importants el de l'Escola de Holcomb, d'esplèndid aspecte, que manifesta una aparença que la comunitat per altra part dissimula: que els pares que envien llurs fills al modern i eficientment equipat establiment (s'hi ensenya des del parvulari fins al batxillerat, i una flota d'autoòmnibus transporta els estudiants, que habitualment hi són en nombre de tres-cents seixanta, de vegades procedent de regions allunyades no menys de vint-i-cinc quilòmetres) són, en general, gent benestant. Hisendats, molts d'ells descendents d'alemanys, d'irlandesos, de noruecs, de mexicans i de japonesos. Crien ovelles i bestiar boví; cullen blat, sorgo, llavors de pastura i remolatxa sucrera. El negoci de granja és sempre arriscat, però a Kansas de l'Oest els qui s'hi dediquen se senten com a jugadors d'atzar nats, perquè es baten amb una dèbil precipitació pluvial (uns cinquanta centímetres de mitjana anual) i amb angoixosos problemes de regadiu. Això no obstant, els set darrers anys han estat, venturosamtent, poc secs. Als grangers del comtat de Finney, al qual pertany el poble de Holcomb, els han anat bé les coses. Han fet bon diner no solament com a benefici dels treballs agrícoles, sinó també gràcies a l'explotació a fons dels recursos del gas natural, i els guanys es veuen en la nova escola, en els confortables interiors de les cases de camp i en les altes i inflades sitges.

Fins a un matí de mitjan novembre de l'any 1959, ben pocs americans -i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas- havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església i a les reunions del Club 4 Hacs. Però llavors, a les primeres hores d'aquell matí de novembre -un diumenge-, uns sons estranys esclataren violentament en la normal successió dels sorolls nocturns de Holcomb: l'agut crit histèric dels coiots, el sec esgarrapar de les desherbadores i els planys puja-i-baixa dels xiulets de les locomotores. A aquella hora ningú de l'adormida Holcomb, ni uná ànima, no va sentir-los: quatre trets en ratxa que, dit d'una vegada, posaren fi a sis vides humanes. Però, temps després, els veïns del poble, abans no gens temorencs ni desconfiats els uns dels altres, que mai no tancaven llurs portes, deixaren anar la fantasia i van reviure, una i altra vegada, les lúgubres explosions que estimulaven flames de desconfiança, el resplendir de les quals feia que molts veïns es miressin estranyament els uns als altres, com forasters.

L'amo de la granja Riu de la Vall, el senyor Herbert William Clutter, tenia quaranta-vuit anys i, com a resultat d'un recent examen mèdic amb vista a una pòlissa d'assegurança, s'havia assabentat que estava en una condició física de primer ordre. Malgrat portar ulleres muntades a l'aire, i tot i que la seva estatura no arribava a un metre setenta-cinc, la figura del senyor Clutter tenia prou presència homenívola. D'amples espatlles, els cabells mantenint el seu to fosc original, quadrat el maxil.lar, faccions segures que conservaven el to jovenívol, i les dents, immaculades i amb prou força per esclafar nous, totes intactes. Pesava setanta quilos, el mateix que quan va sortir de la Universitat de l'Estat de Kansas amb el títol de tècnic agrícola. No era tan ric com l'home més poderós de Holcomb, l'hisendat veí, el senyor Taylor Jones. Però, això no obstant, era el més famós ciutadà de la col.lectivitat, conspicu al poble i a Garden City, la veïna capital de la comarca, on havia presidit el Comitè per a la Construcció de la Nova Església Metodista.

Truman Capote. A sang freda. Traducció A. Artís Gener. Edicions B, Proa. Barcelona 200. pgs 13-15

Dissabte, 4 de febrer

Amo i gos Idil.li (Fragment)

Thomas Mann

Cert que, d'ençà de l'internament d'en Bauschan, gaudia d'una certa independència interior que no havia experimentat des de feia temps. Ningú no m'importunava a través de la porta vidriera amb cara de màrtir que s'ha d'esperar. Ningú no venia a colpir-me el pit amb la pota tímidament aixecada, arrencar-me una riallada de compassió i convèncer-me de sortir com més aviat millor. Si triava d'anar al parc o de quedar-me a casa, ningú no m'ho discutia. Era una situació còmoda, tranquil·litzadora, i tenia l'encant de la novetat. Però, com que hi faltava l'estímul habitual, gairebé mai ja no sortia a passejar. La meva salut se'n va ressentir i, mentre el meu estat s'anava semblant de mica en mica i d'una manera sorprenent al d'en Bauschan tancat a la seva gàbia, vaig fer-me la reflexió moral que les cadenes de la simpatia havien estat més saludables per al meu benestar que no pas la llibertat egoista per la qual m'havia delit tant.

Va transcórrer també la segona setmana, i el dia indicat em trobava de nou davant la gàbia d'en Bauschan al costat del guarda de barba arrodonida. L'ocupant jeia de costat, estirat de qualsevol manera damunt les escorces de la seva canera, que li tacaven la pell, però amb el cap alçat, de manera que els seus ulls vidriosos i apàtics miraven cap enrere, a l'emblanquinada paret del fons de la gàbia. No es movia. Amb prou feines es notava que respirava. Només de tant en tant se li bombava el tòrax, marcant-li totes les costelles, en un sospir que exhalava amb un ressò corferidor i a penes perceptible de les seves cordes vocals. Les potes semblaven haver-li crescut, haver-se-li contrafet de tan grosses, cosa que era deguda al seu espantós amagriment. Tenia la pell d'allò més basta, arrugada i, com ja he dit, bruta de rebolcar-se en la pols d' escorça. No em feia gens de cas i no semblava que hagués de tornar a fer cas mai més de res.

Més informació »