Dijous, 30 de març
Un cinema
Quim Monzó
A fora plovia.Era un cinema rònec, escrostonat d'una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d'artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.
Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d'anar-me'n ja aleshores, però no ho vaig fer. L'acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar.
Entrebancant-se, una parella heterosexual (que feia cridòria per un regiment) va triar asseure's just a la fila de darrere meu, fent grinyolar les cadires. Mentre el lleó rugia, van començar a xerrar. Amb els títols de crèdit, van callar una estona. Després, el noi li va dir alguna cosa a la noia, a cau d'orella, i ella es va posar a riure, i ell, provocador encomanat, també. Vaig girar la cara de perfil (en casos com aquest, una demostració immediata que et molesten pot fer-los alterar el comportament) i vaig contreure els llavis en un rictus que volia evidenciar l'enuig que em produïen.
Tret del nyigo-nyigo de les cadires, per una estona hi va haver silenci (no sabia si la meva demostració mímica havia tingut èxit o bé si la casualitat s'ho havia fet tot), però ben aviat vaig sentir que desembolicaven cel·lofana. De segur que era la cel·lofana d'un caramel, i el soroll (en la gairebé total buidor de la sala) prenia una importància absoluta: semblava que la banda sonora del film hagués emmudit i fos precisament pels altaveus que sortia l'scratx-scratx de la cel·lofana infinita. No havien acabat encara de desembolicar el primer caramel que la veu de la noia va dir: «¿En vols?», i el «sí» del noi ja es va confondre amb l'inici de la nova simfonia: un darrere l'altre, en van desembolicar set, de caramels o bombonets, el que fos. Després van callar.
A la pel·lícula, tot havien estat paisatges eixuts: panoràmica amunt i panoràmica avall. Justament ara començava l'acció: el foraster arribava al bar i tothom se'l mirava malament. Demanava whisky i el cambrer l'hi servia de mala gana. Un barbut lleganyós s'escurava una dent.
De cop, la noia de darrere meu va esternudar. I allò que semblava un fet espontani es va convertir en un recital sens fi (amanit amb quatre sorolls de manipulació de la tanca del portamonedes) que es va acabar quan la noia es va mocar i va produir una sessió de vent nasal prou notable, de la qual em va distreure una olor de blat de moro torrat.
Si hi ha al món cap olor que no suporto és la de blat de moro torrat. Ni a dreta ni a esquerra, ningú no en menjava, i la parelleta estava prou enfeinada a desembolicar caramels o bombons per dedicar-se, a més, a les crispetes. El pensament, però, em va sortir en veu alta:
-¿Com és possibe...?
Del rengle del davant (que fins aleshores m'havia semblat buit) va treure el caparró un homenet que em va mirar amb ulls de tigre, invisibles:
-Ja n'hi ha prou, ¿eh?, de sorollets!
Vaig anar per contestar que jo no havia estat sinó l'autor de l'últim murmuri i que, com a innocent de tots els sorolls i flaires produïts fins aleshores, creia que no era pas a mi a qui calia esbroncar; a mitja primera paraula, però, es van girar tres caps, per fer-me callar.
Vaig aixecar-me. Vaig tornar a asseure'm dos o tres rengles més endavant, a l'altra banda del passadís. Ara no entenia res del que passava a la pantalla: quatre sapastres amb pinta de tafurs (entre ells, el foraster d'abans) jugaven a pòquer. Semblava que un d'ells havia tret un ful: trio d'asos i parella de jacks, combinació que va sorpendre notablement el foraster, que tenia parella d'asos, la qual cosa volia dir que hi havia cinc asos sobre la taula, fet summament anormal si tenim en compte que jugaven solament amb una baralla. Era evident, doncs, que un dels dos havia fet trampa. Com que tots dos negaven ser-ne el culpable i asseguraven que ho era l'altre, l'afer es va resoldre amb un petit duel, del qual va resultar guanyador el foraster, amb gran indignació dels locals, que es van endur el cadàver i tot seguit van buscar algun substitut per continuar el joc. Van deixar fora de la baralla un dels dos asos bessons i van continuar jugant. Va tornar el merder quan
dos altres jugadors (aquest cop, el foraster es mirava la disputa, distret), convençuts de la bona mà que els havia tocat, apostaven cada cop més fort, tan fort que s'ho van apostar tot, segurs que guanyarien. Quan van mostrar les cartes, va resultar que tots dos tenien pòquer d'asos.
Si per un as de més s'havia organitzat un duel feia tan sols uns minuts, per dos pòquers d'asos calia esperar-ne una carnisseria. No va ser així, però: abans de començar a discutir, un dels dos acusats potencials havia disparat ja sobre l'altre, acció que immediatament el va reputar com a innocent. Van buscar un altre substitut i van demanar un nou joc de cartes.
Vaig considerar, per segona vegada, l'oportunitat d'anar-me'n. Per si el local no era prou llòbrec, el film no tenia ni solta ni volta. A més, la música era redundant i els actors no sabien què duien entre mans. Ara continuaven jugant: apareixien asos per totes bandes. Van canviar de baralla un munt de cops abans de, definitivament mosquejats, començar a engegar trets a tort i a dret. Va quedar un jugador i prou: precisament el foraster, que ara s'aixecava i venia cap a primer pla, com si el fet d'haver sobreviscut el destinés a empreses superiors, fet que ni ell mateix no es creia. Dos rengles davant meu, un noi reia, desembolicava un paper de diari i en treia un entrepà. De tonyina: me n'arribava l'olor.
Segons semblava, tret de l'amo del bar, tot el poble havia mort en el carnatge. El foraster bevia ara, recolzat a la barra, sense saber què fer (més o menys com el director de la pel·lícula). El pla durava minuts: el foraster prenia un got darrere l'altre, com si esperés que algú de nosaltres li llancés una idea per prosseguir l'acció. ¿Com continuava aquell poti-poti? Cada cop tenia més poques ganes de saber-ho. De la paret dreta de la sala va caure a terra un globus de llum, que es va trencar en mil bocins. Algú va riure.
Aleshores vaig sentir que em tocaven la cuixa. Sobtat, no vaig saber com reaccionar. Era la primera vegada que algú tractava de tocar-me, en un cinema. No m'atrevia a girar la cara i veure qui era el furtiu individu que em grapejava. Quan m'hi havia assegut, el seient del costat era buit. Dubtava si suposar-me'l mascle o femella (el pes d'una mà ben poca cosa em deia), però fos el que fos n'imaginava el cos malgirbat, la cara granelluda. Ben probablement era un androgin, un androgin extraterrestre! El veia de color verd, la boca plena de dents d'acer... Potser la millor solució seria no fer-ne cas i, davant de la meva indiferència, la mà desapareixeria tan sigilosament com havia arribat. Vaig fer per fixar-me en la pel·lícula: a la pantalla, el foraster dansava amb una cabaretera de pentinat massa modern. Però allò no solucionava res: la mà seguia pujant cuixa amunt. Vaig pendre alè: vaig girar-me: qui em tocava la cuixa era la taquillera, que es convertia, així, en triple empleada de la casa. ¿O actuava per iniciativa pròpia? Unes quantes files enrere, es va sentir un cop rotund: s'havia ensorrat una cadira, i reia tothom: el públic en general i en particular la víctima, que s'aixecava de terra, espolsant-se els pantalons. La taquillera va riure també, un moment, i després em va dir, fluixet:
-No t'esveris. ¿T'agrada la pel·lícula? Jo l'he vista tantes vegades que me la sé de memòria. ¿Ho saps, que avui tanquem? No t'havia vist mai, per aquí. Aquí, quan ve gent nova es nota molt. Fa molts anys que som els mateixos. Ens veiem tan sovint que és com si no envellíssim. ¿Veus aquella parelleta? Hi vénen cada dia, des de fa un munt d'anys, i sempre seuen al mateix lloc. ¿T'agrada la pel·lícula, doncs? No és gaire interessant, la veritat. A mi, de totes les que hem passat (i n'hem passat un munt!), la que més em va agradar va ser una que vam projectar quan això era un cinema d'estrena. (Fa molts anys això era un cinema d'estrena, no et pensis!) I era una pel·lícula tan bonica que acabava igual que havia començat, i el projector (l'home que la projectava: el maquinista, vull dir), que aleshores era més jove, potser, s'ho feia anar de tal manera que era com si la pel·lícula no s'acabés mai, i durava tres o quatre sessions, sense aturar-se. I sort que havíem de plegar a la matinada, que, si no, l'hauria pogut fer durar dies. El protagonista era un noi jove que volia fugir del seu destí. Com si es pogués fugir del que està escrit! Ara, ben bé, no recordo com era la història: sé que hi sortia una mansió d'ombres, molt boirosa, de decorat, que queia a trossos de tan vella. Hi sortia una noia, però no sé què hi pintava. Ell fugia de la casa, em sembla, però al final hi tornava, perquè per arreu on passava duia amb ell la destrucció i, fos al metro o en un xalet de la costa, tot s'enrunava ràpidament. No ho recordo bé, però la lliçó em sembla clara: ningú no pot escapar del seu futur. Mmm. ¿Vols anar-te'n? Queda't: després celebrarem aquesta última projecció. Ara és com si fossis un més de la colla.
Vaig aixecar-me. Hi ha nits que valdria més no haver sortit de casa. Caminava sense mirar enrere: la parelleta reia i em mirava. De tant en tant, faltaven cadires i els rengles semblaven dentadures cariades. A l'última fila, un parell s'estimaven de manera excessiva. De la porta del lavabo en sortien esgarips atabaladors. Un lladregot amb antifaç assaltava l'acomodador amb una navalla extraordinària. Mentre buscava la sortida entre els plecs de la cortina de vellut, gruixuda i granat, vaig sentir un fort espetec: la pantalla s'esquerdava en diagonal, de dalt a baix, de dreta a esquerra. Tothom va esclafir de riure.
Al carrer havia deixat de ploure. Vaig caminar de pressa. Temia no sabia què: una ombra inconcreta, un atzar malèfic que, n'estava segur, havia de durar fins que sortís el sol. Si aconseguia veure la primera llum del matí m'hauria salvat. Fins a casa vaig trepitjar rajoles alternades. Quan hi vaig arribar, vaig adonar-me que havia perdut les claus. Les havia perdut o me les havien robat (¿potser la taqui- llera?). Té, vaig dir-me, vet aquí el que em temia. Però a l'estómac sentia que encara no m'havia arribat el pitjor. Podia, és clar, trucar als bombers perquè esbotzessin la porta. O a un serraller. Però aquesta no era la solució: tard o d'hora m'hi hauria d'enfrontar. Si no hi anava jo, vindrien ells. Pensar de denunciar-los em va fer riure: a la comissaria, ells serien el comissari, els agents, un lladregot aparentment detingut, la taquillera fent de zeladora... El miol d'un gat em va fer xisclar.
Vaig començar a desfer el camí cap al cinema. Vaig pensar: hi arribaré i m'estaran esperant tots, amb rialles de sofre i fent dringar les claus. Vaig pensar: hi arribaré i les brigades d'enderrocs hauran començat a tirar a terra l'edifici, i pels voltants no trobaré ni un dels sinistres personatges; i sabré que duré al da- munt, per sempre, una maledicció terrible. Just abans de la cantonada del carrer del cine, però, vaig veure les claus, les meves claus, a terra, lluents com un diamant. Mentre les collia vaig pensar: ara ja no em cal anar-hi. També vaig pensar: a casa, però, angoixat, no podré dormir. Si m'afanyo arribaré abans i, com més aviat hi arribi, més aviat s'acabarà tot. ¿Què passa? ¿Tinc por de fantasmes? Vaig tombar a la cantonada i em vaig afanyar.
Quim Monzó. Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980 (18 impressions) i 2001 (10a impressió: 2005). Premi de la Crítica Serra d'Or 1981
Dimecres, 15 de març
Quan el nostre desig s'acreix amb la dificultat
Montaigne
No hi ha raó que no tinga una altra de contrària, diu l'escola més sàvia dels filòsofs. Fa poc, reflexionava sobre aquesta bella sentència que un clàssic formulà en favor del menyspreu de la vida: "Cap bé no pot aportar-nos plaer, tret d'aquell que per a la pèrdua del qual estem preparats". In aequo est dolor amissoe rei et timor amittendae (1); volia expressar així que no podem gaudir vertaderament de la vida, si tenim por a perdre-la. Però, contràriament podríem dir que solament prenem i abracem aquest bé, més estretament i amb major afecte, quan el veiem menys segur i temem que ens el prenguen. Car és evident que, de la mateixa manera que el foc s'aviva amb la presència del fred, la nostra voluntat s'aguditza pel contrast:Si numquam Danaem habuisset abenea turris,
Non esset Danae de Jove facta parens, (2)
i que res no és naturalment tan contrari al nostre gust com la sacietat que prové de la comoditat ni res que l'aguditze tant com la raresa i la dificultat. Omnium rerum voluptas ipso quo debet fugare periculo crescit. (3)
Galla, nega; satiatur amor, nisi gaudia torquent.(4)
Per mantenir l'amor despert, Licurg ordenà que els casats de Lacedemònia solament d'amagat podrien mantenir relacions i que seria tan vergonyós trobar-los gitats junts com amb altres. La dificultat de les cites, el perill de ser sorpresos, la vergonya de l'endemà,
et languor, et silentium
Et latere petitus im spiritus (5)
és el que afegeix el picant a la salsa. ¡Quants jocs lascivament divertits naixen de l'honesta i vergonyosa manera de parlar dels treballs de l'amor! La voluptat mateixa tracta d'irritar-se pel dolor. És molt més dolça quan cou i molesta. La cortesana Flora deia que mai no s'havia gitat amb Pompeu sense haver-lo marcat a mossos (...)
1. Sèneca; Epístoles, 98: "El dolor per haver pedrut una cosa i la por a perdre-la afecten igualment l'esperit".
2. Ovidi: Amors, poema XIX: "Si Dànae no haguera estat tancada en una torre de bronze, mai no haguera donat un fill a Júpiter".
3. Sèneca: Des beneficis, VII, 9: "En totes les coses, el plaer creix d'acord amb el perill que hauria d'allunyar-nos-en".
4. Marcial: Epigrames, IV: "Gala, refusa'm; l'amor se satisfà si la joia es mescla amb els turments".
5. Horaci: Épodes, XI. "La llangor, el silenci i els sospirs eixits del fons del cor".
Montaigne Assaigs breus. Traducció Vicent Alonso. Editorial Albatros. Pgs 27-31)