Dilluns 30 d'octubre
Robert Louis Stevenson: "L'illa de Tresor"
El vell llop de mar a l'"Almirall Benrow"
L'hisendat senyor Trelawney, el doctor Livesey i tots aquests altres senyors m'han demanat que escrigui punt per punt tota la història de l'Illa del Tresor, des del començament fins al final i sense ometre res excepte la situació de l'illa, perquè encara hi queden tresors per desenterrar; agafo, doncs, la ploma l'any de gràcia de 17... i reculo fins als temps en què el meu pare regentava l'hostal «Almirall Benbow» i aquell vell mariner, de pell fosca i amb una cicatriu de sabre a la cara, va venir a fer-hi estada.El recordo com si fos ahir, acostant-se amb pas feixuc a la porta de l'hostal, seguit d'un carretó que transportava el seu bagul de mariner. Era un home alt, fort, moreno i corpulent; una cua de cabells enquitranats li queia sobre les espatlles d'una bruta casaca de color blau; les seves mans, aspres i plenes de cicatrius, mostraven unes ungles negres i esqueixades; el tall de sabre, brut i moradenc, li travessava una galta. El veig encara passejant la mirada per la cala, primer xiulant entre dents i després entonant aquella vella cançó marinera que li havíem de sentir cantar tan sovint:
Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!
amb una veu estrident, cansada i vacil·lant que semblava que s'hagués forjat i esquerdat entre les barres del cabrestant. Després va trucar a la porta amb un bastó semblant a una palanqueta i, quan va comparèixer el meu pare, li va demanar bruscament un got de rom. Quan l'hi va haver portat se'l va beure lentament, com un expert, entretenint-se a assaborir-lo i sense deixar de mirar els penya-segats del voltant i el rètol de l'hostal.
-Aquesta cala em convé-va dir al final-, i la taverna està molt ben situada. ¿Hi ha gaire moviment, per aquí, company?
El meu pare li va dir que no, que per desgràcia n'hi havia molt poc.
-Ah-va dir ell-, doncs aquí és on atracaré. Tu, noi!-va dir, adreçant-se al que empenyia el carretó-: porta el bagul i ajuda a dur-lo cap a dalt. Em quedaré aquí una temporada-va afegir-. Sóc un home senzill, jo: rom, cansalada i ous és tot el que necessito, i aquella punta d'allà dalt per veure passar els barcos... ¿Com m'heu de dir? Digueu-me «capità». Ah, ja us entenc...Teniu-i va tirar dues o tres monedes d'or al llindar de la porta-. Quan s'hagin acabat, m'aviseu-va dir, amb la mirada ferotge d'un almirall.
I la veritat és que, per molt esparracat que anés i per molt tosc que fos el seu parlar, no feia pas l'efecte de ser un simple mariner: més aviat semblava un pilot o un capità, acostumat a manar i a ser obeït. L'home del carretó ens va dir que el dia abans al matí, quan la diligència el va deixar a la porta del «Royal George», havia preguntat quins hostals hi havia al llarg de la costa i, després de rebre bones referències del nostre, suposo, i de saber que es trobava en un lloc solitari, l'havia preferit a tots els altres com a lloc de residència. I això és tot el que vam poder saber del nostre nou estadant.
En general era un home molt callat. Es passava tot el dia rondant per la cala o pels penya-segats, amb una ullera de llarga vista de llautó; als vespres seia en un racó de la sala, al costat del foc, i bevia rom molt carregat amb un raig d'aigua. No acostumava a dir res quan algú se li adreçava: només alçava els ulls de sobte, amb una expressió ferotge i esbufegant pel nas com una sirena de boira, i tant nosaltres com els parroquians de casa vam aprendre aviat a deixar-lo tranquil. Cada dia, quan tornava de les seves passejades, preguntava si havia passat cap mariner pel camí. Primer vam pensar que ho preguntava per la necessitat d'estar amb altres homes com ell, però al final vam entendre que el que volia era evitar-los. Quan algun mariner feia estada a l'«Almirall Benbow» (cosa que passava de tant en tant, i eren homes que anaven cap a Bristol per la ruta de la costa), ell l'espiava darrere la cortina de la porta abans d'entrar a la sala, i sempre procurava estar callat com un mort davant la presència d'algun d'aquells homes. Jo, almenys, no veia res d'estrany en aquell comportament, perquè en certa manera compartia els seus temors. Un dia se m'havia endut a part i m'havia promès que em donaria una moneda de plata de quatre penics cada primer de mes, si era capaç «d'estar a l'aguait per si venia un mariner amb una sola cama» i l'avisava així que aparegués. Molt sovint, quan s'acostava el primer dia del mes i jo li reclamava els honoraris, es limitava a dedicar-me un esbufec nasal i a mirar-me de dalt a baix; però, abans no s'hagués acabat la setmana, sempre s'hi repensava: em portava la moneda de quatre penics i em repetia l'ordre d'estar al cas per si venia el «mariner amb una sola cama».
No cal que us digui com em trasbalsava els somnis aquell personatge. Les nits de tempesta, quan el vent sacsejava els quatre cantons de la casa i les onades udolaven tot al llarg de la cala i s'enfilaven pels penya-segats, I jo el veia de mil formes diferents i amb mil expressions diabòliques. Tan aviat tenia la cama tallada fins al genoll, com arran de cuixa, com era una espècie de monstre que sempre havia tingut una sola cama situada al mig del cos. Veure'l saltar i córrer i empaitar-me per closos i barrancs era el pitjor dels meus malsons. I, ben mirat, amb totes aquelles fantasies abominables, els meus quatre penics mensuals em sortien prou cars.
Però, si el mariner d'una sola cama em provocava aquells terrors, en canvi el capità no em feia tanta por com a les altres persones que el coneixien. Hi havia vespres que bevia molt més rom amb aigua del que el seu cap podia traginar, i llavors tan aviat es posava a cantar les seves velles, bàrbares i abjectes cançons de mariner, indiferent a tothom, com pagava una ronda a tots els arronsats parroquians i els obligava a escoltar les seves històries o a corejar les seves cançons. Sovint jo sentia trontollar tota la casa amb el «Io-ho-ho, i una ampolla de rom»; tots els presents s'hi afegien com si els hi anés la vida, i cadascú cantava més fort que els altres per evitar amonestacions. Perquè, quan tenia aquests rampells, era l'home més despòtic que hàgiu vist mai; clavava cops de punya la taula perquè tothom callés; s'enfilava en un tropell d'indignació si li feien alguna pregunta, o de vegades si ningú no li preguntava res, perquè això li feia pensar que la gent no estava al cas de les coses que explicava. Tampoc no consentia que ningú marxés de l'hostal fins que ell no començava a tenir son de tant beure i se n'anava fent esses cap al llit.
Les seves històries eren el que feia més por a la gent. Eren relats terribles: històries de penjats, d'homes condemnats a saltar per la borda, de tempestes a alta mar, de l'illa de la Tortuga i de fets i llocs feréstecs a les costes antillanes. Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més malvada que hagi navegat mai per aquests mars de Déu, i el llenguatge amb què descrivia tots aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. El meu pare sempre deia que allò seria la ruïna de l'hostal, perquè aviat la gent, tipa de ser tiranitzada i humiliada i d'anar-se'n a dormir tremolant de por, deixaria de venir; jo, en canvi, estava convençut que la seva presència ens era beneficiosa. Primer la gent s'espantava, però després s'adonaven que en el fons els feia gràcia: era una distracció que animava la seva plàcida existència rural. Hi havia fins i tot una colla de joves que fingien admirar-lo i l'anomenaven «autèntic llop de mar», «rei dels navegants» i altres coses per l'estil, i li deien que era gràcies als homes com ell que Anglaterra s'havia convertit en el terror dels mars.
Però, en un cert sentit, és veritat que al final va ser la nostra ruïna; perquè van passar les setmanes, i després els mesos, i ell anava allargant la seva estada, fins que al final va quedar escurat i el meu pare no tenia prou valor per reclamar-li més diners. Si mai l'hi insinuava, el capità llançava un esbufec tan sorollós que hauríeu dit que era el rugit d'un lleó, i li clavava una mirada que el feia sortir de la sala. Jo havia vist el meu pare com es retorçava les mans després d'un rebuf d'aquells, i estic segur que el mal humor i el terror en què vivia van precipitar la seva trista i prematura mort.
En tot el temps que va viure amb nosaltres no va canviar en absolut d'indumentària, tret d'unes mitges que va comprar a un venedor ambulant. Se li va desfer una de les puntes del barret i des d'aquell dia la va dur penjant, tot i la gran molèstia que li ocasionava quan feia vent. Recordo l'aspecte de la seva casaca, que ell mateix apedaçava a la seva habitació i que al final ja era tota ella un mosaic de pedaços. Mai no escrivia cartes ni en rebia, ni parlava mai amb ningú tret d'alguns parroquians, i això només quan estava borratxo de rom. Pel que fa al gran bagul de mariner, ningú no I 'havia vist mai obert.
Només un cop li van plantar cara, i va ser cap al final, quan el meu pobre pare feia temps que havia entrat en el declivi que se l'enduria a la tomba. Un dia, cap al tard, va venir el doctor Livesey a veure el malalt, va menjar una mica de sopar que li havia preparat la meva mare i va entrar a la sala a fumar-se una pipa i esperar que li portessin el cavall del poble, perquè a l'hostal no hi teníem estable. Jo el vaig seguir cap a dins, i recordo que vaig observar el contrast que oferia aquell metge tan pulcre i tan polit, amb la seva perruca empolvorada, els seus ulls brillants i negres i les seves maneres agradables, al costat d'aquells rústecs vilatans i sobretot d'aquell pirata llardós, barroer i tèrbol que semblava un espantaocells, allà assegut de colzes a la taula i atordit pel rom. De cop i volta, aquell home-vull dir el capità-va engegar la seva eterna cançó:
Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!
L'ampolla i el diable van acabar amb els altres...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom!
Al principi jo em pensava que el «bagul del mort» era precisament aquell gran bagul que ell tenia a dalt, a l'habitació de davant, i aquella idea acompanyava el mariner d'una sola cama en els meus malsons. Amb el temps, però, vam deixar de prestar cap atenció especial a la cançó, i aquell vespre només era una novetat pel doctor Livesey. Vaig observar que no li produïa cap efecte agradable, perquè va aixecar els ulls un moment amb expressió força indignada abans de continuar parlant d'un nou remei pel reuma amb el vell Taylor, el jardiner. Mentrestant, el capità es va anar engrescant amb la seva pròpia música, i al final va clavar aquell cop de puny sobre la taula que tots! sabíem que volia dir: silenci! Van callar immediatament totes les veus excepte la del doctor Livesey, que va seguir parlant igual que abans, amb una veu clara i amable i fent pipades enèrgiques cada una o dues paraules. El capità li va engegar una mala mirada, va clavar un altre cop sobre la taula i el va seguir mirant encara amb més fúria; i al final, engegant un renec infame i recargolat, va dir:
-Silenci a l'entrepont! -¿Us adreceu a mi, senyor?-va preguntar el doctor; i quan aquell rufià, llançant un altre renec, li va respondre afirmativament, va afegir: -Doncs jo només us he de dir una cosa, senyor: que, si seguiu bevent rom, el món aviat es veurà lliure d'un canalla indesitjable.
La indignació del vell va ser terrible. Es va aixecar d'un salt, va treure una navalla de mariner i, un cop oberta, fent-la balancejar a la palma de la mà, va amenaçar el doctor de deixar-lo clavat a la paret.
L'altre ni es va immutar. Li va continuar parlant com abans, per sobre l'espatlla i en el mateix to de veu; una mica més fort perquè tothom ho pogués sentir, però amb absoluta calma i serenitat:
-Si no guardeu aquesta navalla immediatament, juro pel meu honor que us faré enviar a la forca a la primera sessió del tribunal.
Llavors es van desafiar tots dos amb la mirada, però el capità va plegar veles de seguida; va desar l'arma i es va tornar a asseure, remugant com un gos apallissat.
-i ara que sé que hi ha un subjecte com vós a la meva jurisdicció, senyor meu-va afegir el doctor-, podeu estar segur que no us trauré l'ull de sobre ni de dia ni de nit. A part de metge sóc jutge, i si m'arriba la més petita queixa de vós, ni que sigui per una inconveniència com aquesta d'avui, prendré les mesures pertinents per- què us detinguin i us expulsin d'aquí. Espero que hagi quedat clar.
Al cap de poca estona van portar el cavall del doctor Livesey i se'n va anar, però el capità va fer bondat durant la resta d'aquell vespre i molts més vespres seguits.(Capítol 1)
Stevenson, Robert Louis. L’illa del tresor. Traducció: Joan Sellent. Editorial. Quaderns Crema. Pgs 19-27
Enlllaços:
Versio online
Bigrafia il·lustrada
Stevenson a Wikipèndia
Més biografia
links diversos
Assaigs
Oceania. The Robert Louis Stevenson Collection
Dissabte, 21 d'octubre
Francis Scott Fitzgerald: "This side of paradise" (En aquest costat del Paradís)
Capítol 1: Amory, fill de Beatrice
Amory Blaine va heretar de la seva mare tots els trets que, a excepció d'uns quants d'inexpressables i dispersos, van fer d'ell un personatge digne de consideració. El seu pare, un home inepte i desmanegat que, a l'afició a Byron, afegia el costum d'adormir-se sobre l'Enciclopèdia Britànica, es va fer ric als trenta anys gràcies a la mort de dos germans més grans, pròspers agents de canvi i borsa de Chicago. En el primer accés de vanitat que va tenir, i creient que el món era seu, se'n va anar a Bar Harbor, on va conèixer Beatrice O'Hara. Fruit d'aquest atzar, Stephen Blaine va llegar a la posteritat la seva alçada -poc menys d'un metre vuitanta- i una tendència a vacil·lar en els moments crucials, dues abstraccions que es van encarnar en el seu fill Amory. Durant molts anys va papallonejar per l'última fila del clos familiar: una figura indecisa, amb una cara mig esborrada sota uns cabells d'un gris esmorteït, sempre pendent de la seva dona i turmentat per la idea que no la sabia, ni la podia, comprendre. Però Beatrice Blaine... això era una dona! Unes antigues fotografies fetes a la finca del seu pare, a Lake Geneva, Wisconsin, o al col·legi del Sagrat Cor, a Roma -on, de jove, l'havia portat aquella extravagància pedagògica reservada a les filles de la gent acomodada- mostraven clarament la delicadesa de les seves faccions, l'art senzill i consumat del seu vestuari. Beatrice va tenir una educació acurada; la seva joventut va transcórrer entre les glòries del Renaixement; estava versada en les últimes xafarderies de les famílies romanes més antigues, i era coneguda, com una noia americana fabulosament rica, del cardenal Vitori, de la reina Margherita i d'altres personalitats més subtils de les quals, si un hagués tingut més món, hauria sentit sens dubte a parlar. A Anglaterra va aprendre a preferir el whisky amb soda al vi, i l'escassa conversa que fins aleshores tenia es va enriquir, en més d'un sentit, durant un hivern a Viena. Resumint, Beatrice D'Hara va assimilar aquesta mena d'educació que ja no s'estila, una tutela exercida per un cert nombre de persones sobre coses que, si bé un pot menystenir, no per això deixen de ser adorables; una cultura rica en arts i tradicions de tota mena, desproveïda absolutament d'idees, que floreix l'últim dia, quan el mestre jardiner talla les roses sobreres per obtenir una poncella perfecta.
En un moment de flaquesa va tornar a Amèrica, va conèixer Stephen Blaine i s'hi va casar. I tot perquè estava una mica cansada, una mica trista. Durant una feixuga temporada va portar el seu únic fill dins el ventre i el va lliurar al món un dia de primavera del noranta-sis.
Quan Amory tenia cinc anys, era un company encantador per ella. Era un nen de cabells castanys, d'ulls grans i bonics que amb el temps encara ho havien de ser més, d'una imaginació molt fèrtil i d'un cert gust pels vestits de fantasia. Entre els quatre i els deu anys va recórrer el país amb la seva mare, en l'automòbil particular de l'avi, des de Coronado, on la seva mare es va avorrir tant que li va agafar un atac de nervis en un hotel de moda, fins a Mexico City, on va arreplegar una consumpció benigna i quasi epidèmica. Aquesta dolència la divertia, i més endavant va formar part inseparable de la seva atmosfera, sobretot després d'empassar-se uns quants estimulants espantosos.
Així, mentre uns altres nois rics més o menys afortunats havien de desafiar el control de les governantes a la platja de Newport i eren tustats o castigats per llegir coses com Atreveix-te o Frank, al Baix Mississippí, Amory es dedicava a mossegar condescendents grums del Waldorf -al mateix temps que desenvolupava una repulsió instintiva per la música de cambra i la simfònica- i a rebre una selecta i acurada educació de la seva mare.
-Amory. -Sí, Beatrice. (Un nom ben curiós per cridar la seva mare, però ella ho volia així.
-Rei, no pensis que et llevaràs encara. Sempre he tingut la sospita que, quan un és jove, llevar-se d'hora fa posar malalt dels nervis. Ja te'l pujarà la Clothilde, l'esmorzar.
-Molt bé.
-Em sento molt vella avui, Amory -deia, amb un sospir, i la cara es convertia en un exòtic camafeu de sentiments, la veu es feia exquisidament modulada, les mans, tan delicades com les de la Bernhardt-. Tinc els nervis a flor de pell. Demà ens en anem d'aquest hotel espantós per buscar una mica de sol.
Els ulls verds i penetrants d'Amory observaven, entre els cabells embullats, la seva mare. A una edat tan tendra ja no es feia il·lusions respecte a ella.
-Amory.
-Sí, digues.
-M'agradaria que et banyessis amb aigua calenta; tan calenta com puguis aguantar, per calmar-te els nervis. Pots llegir a la banyera, si vols.
Abans de fer els deu anys la seva mare l'havia nodrit amb exemplars de Fêtes Galantes, i als onze ja parlava amb desimboltura, un punt nostàlgica, de Brahms, Mozart i Beethoven. Una tarda que s'havia quedat sol a l'hotel de Hot Springs, va tastar el licor d'albercoc de la seva mare i, com que l'havia trobat bo, es va engatar una mica. Al començament va ser divertit, fins que, endut per l'exaltació del moment, va encendre un cigarret i va sucumbir a una reacció vulgar, pròpia de gent ordinària. Encara que l'incident va horroritzar Beatrice, en el fons la va divertir i va arribar a ser, com diria la generació posterior, part del seu «estil».
-Aquest fill meu -li va sentir dir un dia, en una habitació plena d'estupefactes i admirades senyores- és molt sofisticat, però encantador, i sobretot delicat. A casa nostra som tots molt delicats d'aquí, saben -i amb la mà s'apuntava, radiant, al pit ben format; després, baixant el to de veu fins al murmuri, els va parlar de l'episodi del licor d'albercoc amb el qualles senyores es van fer un tip de riure perquè era una gran raconteuse-, però aquella nit el bufet es va tancar amb doble clau per evitar les possibles incursions dels menuts Bobby i Barbara.
Aquests pelegrinatges domèstics es feien invariablement amb gran pompa: dues serventes, l'automòbil particular, el mateix Mr. Blaine quan era a casa, i, sovint, un metge. Quan Amory va tenir la tos ferina, quatre especialistes, inclinats al voltant del llit, es miraven amb disgust l'un a l'altre. I quan va tenir l'escarlatina, el nombre d'assistents, incloent-hi metges i infermeres, va arribar a un total de catorze. Però com que tenia més sort que les bruixes, es va refer perfectament.
Els Blaine no posaven arrels en cap ciutat. Eren simplement els-Blaine-de-Lake-Geneva; tenien bastants parents que podien fer d'amics i còmodes vivendes entre Pasadena i Cape Cod. Però Beatrice es decantava cada dia més per les noves amistats perquè necessitava repetir les seves històries -la de la seva constitució física, la dels seus tropells, la dels records dels anys viscuts a l'estranger- a intervals regulars. Com els somnis freudians, s'havien d'expulsar perquè no s'escampessin i posessin setge als seus nervis.
Beatrice era crítica amb les dones americanes, sobretot amb la població flotant de la costa oest.
-Tenen accent, fill meu, tenen accent -deia a Amory-; no és accent del sud ni de Boston, ni d'una ciutat qualsevol, no, és simplement accent -i adoptava un aire absent-. Agafen aquests accents tronats de Londres, que no fan per ells i que només poden gastar els que en saben. Parlen com ho faria un majordom anglès que hagués passat uns quants anys en una companyia d'òpera de Chicago -era quasi incoherent-, i quan consideren -sempre arriba aquest moment en la vida d'una dona de la costa oest- que el seu marit ha fet prou fortuna, es creuen en l'obligació de parlar amb accent per impressionar-me, a mi...!
Convençuda que el seu cos era un munt de xacres, considerava igualment malalta la seva ànima, i això era important en la seva vida. Havia estat catòlica, però com que havia descobert que els capellans eren molt més sol·lícits amb ella quan estava a punt de perdre o de recobrar la fe en la Santa Mare Església, sabia mantenir una atractiva ambigüitat. Sovint deplorava la mentalitat burgesa del clergat americà i estava segura que, si hagués viscut a l'ombra de les grans catedrals europees, la seva ànima hauria flamejat encara tènuement en el poderós altar de Roma. Amb tot, i després dels metges, els capellans eren el seu esport predilecte.
-Ah, eminència -deia al bisbe Wiston-, no vull parlar de mi. M'imagino la cua de dones histèriques que li truquen a la porta per demanar-li que sigui simpàtic amb elles... -i després d'una interrupció del prelat-, però el meu estat d'ànim no és gaire diferent.
El seu romanç clerical només l'havia confessat a bisbes i altes jerarquies. La primera vegada que va tornar al seu país, vivia a Ashville un jove agnòstic, amb aires swinburneans, pels besos apassionats i per l'amena conversa del qual havia mostrat una decidida inclinació; havien discutit els pros i els contres del cas fredament, sense concessions als sentiments. Fet i fet, ella havia decidit casar-se per tradició familiar, i el jove agnòstic d'Ashville, després de passar una crisi de fe, es va fer catòlic per convertir-se en monsenyor Darcy.
-I tant que sí, senyora Blaine, un company encantador, la mà dreta del cardenal.
-L'Amory l'hauria d'anar a veure -va dir, sospirant, la bella dama-: monsenyor Darcy el comprendrà com em va comprendre a mi.
Quan va fer tretze anys, Amory, alt i esvelt, era una còpia exacta de les faccions celtes de la seva mare. De tant en tant li posaven un professor particular, amb el propòsit de fer-lo «progressar> en la seva educació i en cada estadi «reprendre la feina en el punt que l'havia deixat>>, però com que cap professor va saber mai esbrinar on es trobava exactament aquest punt, el cap del noi estava encara en perfectes condicions. És difícil dir què n'hauria estat, d'ell, si hagués fet aquesta vida uns quants anys més. Una vegada s'havia embarcat cap a Itàlia, amb Bea- trice, i va tenir una perforació d'apèndix, probablement a causa de tants àpats al llit; així, després d'una sèrie de telegrames frenètics entre Europa i Amèrica, i per sorpresa dels passatgers, el transatlàntic va canviar el rumb cap a Nova York per deixar Amory al moll. Es dirà que això no era vida, però era esplèndid.
Després de l'operació, Beatrice va tenir una depressió nerviosa, amb un sospitós aspecte de delírium trèmens, i Amory va passar els dos anys següents a Minneapolis, a casa dels seus oncles. És allí on topa per primera vegada amb els aires rudes i vulgars de la civilització occidental-que l'agafen en calçotets, per entendre'ns.
Francis Scott Fitzgerald En aquest costat del paradís Traducció de Josep Maria Fulquet. Pròleg de J. Dos Passos. Editorial Destino. Colección: Biblioteca Pompeu. (pags 23-29)
Enllaços
Francis Scott Key Fitzgerald
This side of paradise (on line)