Dijous, 30 de novembre
Alícia al país de les meravelles
L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?» Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.
No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.
Al cap d'un instant, l' Alícia s'hi va ficar darrere d'ell, sense pensar, ni una sola vegada, com dimonis en tornaria a sortir.
La llodriguera era recta com un túnel durant un bon tros, i després s'enfonsava de sobte, tan de sobte que l'Alícia no va tenir ni un moment per pensar a aturar-se abans que es trobés caient avall per un pou que semblava molt fondo.
O bé el pou era molt fondo o bé ella queia molt a poc a poc, perquè, mentre queia, va tenir molt de temps per mirar al seu voltant i per preguntar-se què passaria després. Primer va intentar mirar cap avall i descobrir on aniria a parar; però era massa fosc per veure res; després va mirar els costats del pou, i es va adonar que eren plens d'armaris i prestatges de llibres; va veure, a diferents llocs, mapes i quadres penjats amb clavilles de fusta. Mentre baixava, va agafar d'un prestatge un pot que portava una etiqueta que deia: «MELMELADA DE TARONJA»; però amb una gran desil·lusió, va veure que era buit; no va deixar caure el pot per por de matar algú; així, doncs, se les va arreglar per posar-lo a dintre d'un armari en el moment que hi passava pel costat.
«Mira», va pensar l'Alícia; «després d'una caiguda com aquesta, caure escales avall em semblara ben poca cosa. Que valenta que sóc, diran els de casa! De fet, no em queixaria ni que caigués de dalt del teulat!» (Cosa que probablement era el que hauria passat.)
Avall, avall, avall. ¿No s'acabaria mai més aquella caiguda? «M'agradaria saber quantes milles he baixat a hores d'ara», va dir en veu alta. «Segur que dec estar molt a la vora del centre de la terra. A veure: això vol dir que he baixat unes quatre mil milles, em penso.» (Perquè -¿veieu?- l'Alícia havia après coses així a l'escola i, encara que aquesta no fos una ocasió gaire bona per lluir coneixements, perquè no hi havia ningú que se l'escoltés, anar-los repetint era un bon exercici.) «Sí, aquesta deu ser, més o menys, la distància correcta; pero vés a saber a quina latitud o longitud he arribat?» (L'Alícia no tenia ni idea de què era la latitud, ni tampoc la longitud, però eren unes paraules boniques i elevades.)
Al cap de poc, va tornar a començar: «Vés a saber si aniré a caure just al centre de la terra. Serà divertit! d'anar a parar a un lloc on les persones caminen de cap per avall! Em sembla que se'n diuen Les Antipàtiques». Aquesta vegada estava contenta que no la sentís ningú perque li semblava que no era la paraula correcta. «Però els hauré de preguntar quin és el nom del país. "Disculpi, senyora, ¿sóc a Nova Zelanda o a Austràlia?"» (I, mentre baixava, intentava fer una reverència. Imagineu-vos fer una reverència mentre esteu caient per l'aire! ¿Us en sortiríeu?) «Quina nena més ignorant es pensaran que sóc, si ho pregunto! No, val més que no ho pregunti. Potser ho veuré escrit en algun lloc.» (...)
Lewis Carroll. Alícia al país de les meravelles. Traducció Salvador Oliva. Editorial Empúries (pgs 7-9)
Enllaços:
Lewis Carroll
Alice's adventures in wonderland
an interactive adventure
Divendres, 24 de novembre
De centralismes
Discurs de Joaquim Cadafalch, president de l'Ateneo Catalan. 25 Novembre de 1871
La deplorable condicion del individuo acaba de malearse bajo el influjo de leyes del órden económico ó administrativo. Si los pueblos han caido por capricho de la fortuna en poder de inhábiles legisladores, ó si se hallan en profunda degradacion, juzgará la posteridad á vista de leyes que dañan unas, sin motivo racional, y otras, só pretesto de conveniencia pública ó de razon de estado, los sentimientos, la moral pública y la propiedad. Ya que son conocidas las primeras, y falta solo virtud y firmeza de ánimo para derogarlas, ó atenuar al menos sus efectos, no fijaré la atencion mas que en alguna de las últimas, por ejemplo, las de centralizacion.
Y debo manifestar aquí, que no me refiero á la centralizacion política que tiende á conservar la unidad nacional, ni á la centralizacion de la cual se deriva la unidad en la diversidad y el órden en armonía con la independencia y los derechos del individuo; y no ocultándoseme la existencia de las escuelas centralizadora y descentralizadora, la primera de las cuales tiene natural propension á ensanchar excesivamente los límites del poder, mientras que la segunda quiere estrechárselos en sumo grado, me aparto con ánimo resuelto de las exageraciones de una y otra (...)
Me refiero, pues, á la centralizacion que obliga á un pueblo civilizado á pedir á la córte licencia y autorizacion para construir una fuente, una cárcel, un camino, una carretera: á la centralizacion que desde una capital nombra para las provincias los porteros, los alguaciles, los organistas y demás empleados para funciones que no son gubernamentales: á la centralizacion que suprime archivos, museos, bibliotecas, escuelas y cátedras en las provincias para trasladarlas á la capital del reino: á la centralizacion que es luz y grandeza para una villa, y sombra y humillacion para los que viven fuera de sus tapias: á la centralizacion que levanta el despotismo de una capital, somete á los demás á vasallaje y les priva de la libertad de pensar y obrar, les señala la medida de sus gastos, el peso de sus alimentos, las pulsaciones de su vida comun, y perturba su marcha moral é intelectual: á la centralizacion que crea un estómago insaciable que absorbe el alimento del país y produce la plétora en el corazon y la parálisis en los miembros: á la centralizacion, cuyo orígen es tan antiguo como la sociedad, y se encuentra por una parte, en los desordenados instintos del hombre, en el quebrantamiento del precepto de dar á cada uno lo que es suyo, en su ambicion, en sus inclinaciones invasoras, en el inmoderado afan de someterlo todo á su antojo, y, por otra parte, en la paciencia, el callamiento y resignacion de los hombres pacíficos y honrados: á la centralizacion, en fin, que, practicándose por el atrevimiento de los unos y la aquiescencia de los otros, parece un fenómeno, cuya explicacion se encuentra en la mala a plicacion del dicho del poeta latino: Audaces fortuna juvat.
Hánse presentado varios casos de exagerada centralizacion en España.
Todos recordamos como la coronada Villa se habia reservado, no obstante haber Universidades de levantado renombre y bien merecida consideracion, la enseñanza superior aun en ramos mas propios de otros lugares, por ejemplo, las escuelas de comercio, y se conferia solo allí contra la antigua costumbre el grado de doctor en las diversas facultades. ¡Cuántos no se han visto privados de este grado y sus beneficios por no querer ó no poder trasladarse á la Córte! Los muchos jóvenes que desde que se levantara la interdiccion, lo han recibido en la sola Universidad de esta Capital lo muestra bien á las claras, y los mismos pueden responder, si lo habrian recibido con tanto agrado y ventaja á orillas del Manzanares, como á la vista del Monseny y rodeados de su familia y amigos.
No se ha borrado tampoco de la memoria de los españoles la construccion, á costa de las provincias, de mejoras exclusivamente urbanas, como un teatro, un canal, las obras de la Puerta del Sol, ni las razones poco valederas que para cohonestarlas se manifestaran. Díjonos un Ministro, en un arranque de centralizadora expansion, que la Puerta del Sol era el centro de las carreteras de España, sin considerar que, exagerando en otro sentido, podria decirse con mas ó menos exactitud, que una Córte cuyos habitantes viven principalmente del Tesoro público, que un lugar falto de fábricas, de frondosos campos y viñedos, de puerto y canales de navegacion, que una Villa bajo la influencia de extraños vientos que parecen trastornar la naturaleza de los hombres y las cosas y ofuscan á veces la vista, de suerte que no se acierta á conocer en su verdadero punto los intereses, las ansias y padecimientos de los demás; lejos de merecer que se llame centro de vida y movimiento de las provincias, es antes bien tumba dónde yacen su iniciativa, su energía, su independencia, sus municipios, sus costumbres y su moralidad. ¡Cosa extraña! Al paso que la Córte cuidaba tanto de su embellecimiento á costa ajena, se ha obligado á los pueblos situados en las carreteras principales á costear la construccion y conservacion de las mismas, juntamente con las expropiaciones precisas para su rectificacion y ensanche en la travesía respectiya, imponiéndoles de este modo onerosa carga que, por redundar aquellas en bien del público, debia tomar sobre sí la provincia ó el Estado.
Semejantes leyes, origen de degradacion de los ánimos, acaban por acostumbrar á los pueblos á esperarlo todo del poder , á quien atribuyen los males que sobrevienen y le acusan de que no ponga freno á sus propios excesos, sin atinar que el remedio mas eficaz está al alcánce de todos y cada uno, ya condenándolos, ya no contribuyendo á su fomento. A esta especie pertenecen algunos excesos que paso á indicar (...)
Acta de la sesión pública celebrada en el Ateneo Catalan. 25 de novembre de 1871 Establecimiento tipográfico de Narciso Ramirez y compañía. 1872 (pags 37-41)
Actes de l'Ateneo Catalan
Dilluns, 6 de novembre
I resulta.... que ho sap fins i tot el lloro...
L'illa del Tresor : IX. La pólvora i les armes
La Hispaniola era a una certa distància i vam haver de passar per sota els mascarons i pel costat de la popa de molts altres vaixells, les amarres dels quals tan aviat ens fregaven la quilla com es gronxaven per sobre nostre. Al final, però, vam atracar al costat de la goleta, vam pujar a bord i allà ens va rebre el senyor Arrow, el pilot, un mariner ja gran i molt torrat de pell, que portava arracades i mirava guenyo. Ell i l'hisendat es veien molt ben avinguts, però aviat vaig observar que no es podia dir el mateix de les relacions entre el senyor Trelawney i el capità.Aquest últim era un home d'aspecte sever, que semblava indignat amb tot el que hi havia a bord; i aviat ens en va dir el motiu, perquè a penes havíem baixat a la ca- bina quan va entrar un mariner i va dir a l'hisendat:
-El capità Smollett desitja parlar amb vós, senyor. -Jo estic sempre a les ordres del capità. Feu-lo passar-va dir l'hisendat.
El capità, que estava darrere mateix del seu emissari, va entrar immediatament i va tancar la porta.
-¿I doncs, capità Smollett? ¿Què ens heu de dir? Espero que tot vagi bé... ¿Tot està en regla i en condicions de navegar?
-Mireu, senyor-va dir el capità-: em sembla que val més que us parli sense embuts, encara que us pugueu ofendre. Aquesta travessia no m'agrada; ni m'agrada la tripulació, ni el meu segon de bord. Més clar, l'aigua.
-¿Potser és que no us agrada la goleta, senyor?-va preguntar el senyor Trelawney, molt enfadat, com vaig poder veure.
-Això no us ho puc dir, senyor, perquè encara no l'he vista navegar-va dir el capità-. Només puc dir que sembla una embarcació bastant ensopegada.
-¿Podria ser que no us agradés qui us ha contractat, doncs?-va dir l'hisendat.
Però aquí els va interrompre el doctor Livesey.
-Un moment-va dir-, un moment. Aquesta mena de preguntes només serveixen per fer mala sang. El capità ha parlat massa o ha parlat massa poc, i jo em veig obligat a requerir que aclareixi les seves paraules. Dieu que no us agrada aquesta travessia; a veure: ¿per què?
-M'han contractat, senyor, sota el que s'anomenen ordres segellades, per governar el vaixell d'aquest senyor i per fer-lo anar cap allà on ell em mani-va dir el capità-. Fins aquí molt bé. Però ara em trobo que qualsevol home de la tripulació sap més coses que jo. ¿Us sembla just?
-No-va dir el doctor Livesey-, la veritat és que no.
-Després-va prosseguir el capità-descobreixo que anem a buscar un tresor..., i he de saber-ho pels meus propis homes. ¿Què us sembla? Mireu, això dels tresors és cosa molt delicada; no m'agraden els viatges en cerca de tresors, no m'han agradat mai; i menys quan són viatges secrets i resulta..., i perdoneu l'expressió, senyor Trelawney..., que ho sap fins i tot el lloro.
-¿El lloro d'en Silver?-va preguntar l'hisendat. -És una manera de parlar-va dir el capità-. Vull dir que ho sap tothom. Per mi que no sabeu realment on us fiqueu, però jo us diré el que en penso: és un joc a vida o mort, i les possibilitats estan molt igualades.
-Això queda molt clar, i gosaria dir que és ben veritat-va contestar el doctor Livesey-. Assumim el risc, però no som tan ignorants com us penseu. I dieu que no us agrada la tripulació: ¿que és que no són bons mariners?
-No m'agraden, senyor-va replicar el capità Smollett-. I, ja que m'ho feu dir, penso que els hauria d'haver triat jo entre els meus propis homes.
-Potser sí-va contestar el doctor-. Potser el meu amic hauria d'haver deixat que l'acompanyéssiu; però el desaire, suposant que ho sigui, no va ser intencionat. ¿I el senyor Arrow no us agrada, tampoc?
-No, senyor. Penso que és un bon mariner, però fraternitza massa amb la tripulació per ser un bon oficial. Un pilot hauria de guardar més les distàncies... No hauria de beure amb els mariners!
-¿Voleu dir que beu?-va exclamar l'hisendat. -No, senyor-va contestar el capità-; jo només dic que fraternitza massa amb la gent.
-Resumint, capità-va dir el doctor-: digueu-nos què voleu, si us plau.
-¿Esteu decidits a fer aquest viatge, senyors? -Absolutament-va contestar l'hisendat.
-Molt bé-va dir el capità-. Doncs, ja que heu tingut la paciència de sentir-me dir coses que no podia demostrar, escolteu-ne unes quantes més. Primera: estan posant la pólvora i les armes a la bodega de proa; ¿per què no les poseu a sota la cabina, si hi ha lloc de sobres? Segona: us acompanyen quatre dels vostres homes, i em diuen que alguns d'ells han de dormir a la banda de proa. ¿Per què no els feu dormir al costat de la cabina?
-¿Alguna cosa més?-va preguntar el senyor Trelawney.
-Sí, una altra-va dir el capità-: que ja hi ha hagut prou safareig, a hores d'ara.
-Prou i de sobres-va assentir el doctor. -Us diré el que he sentit jo mateix-va continuar el capità Smollett-: que teniu el mapa d'una illa; que hi ha unes creus al mapa per indicar on és el tresor, i que l'illa es troba a... -i llavors va anomenar la latitud i la longitud exactes.
-Això no ho he dit a ningú, jo!-va exclamar l'hisendat.
-Doncs els homes ho saben, senyor-va replicar el capità.
-Livesey, heu d'haver estat vós o en Hawkins-va exclamar l'hisendat.
-Tant se val, ara, qui hagi estat-va replicar el doctor.
I vaig poder veure que ni ell ni el capità feien gaire cas de les protestes del senyor Trelawney. I jo tampoc, francament, perquè era un home massa bocamoll; en aquest cas, però, em sembla que deia la veritat i que ningú no havia esbombat la posició de l'illa.
-Doncs bé, senyors-va continuar el capità-: jo no sé qui el té, aquest mapa; però insisteixo que no l'hauria de veure ningú, ni tan sols jo ni el senyor Arrow. Altra- ment, us pregaré que accepteu la meva dimissió.
-Ja ho entenc-va dir el doctor-: voleu que man- tinguem aquest assumpte en secret i que convertim la popa del vaixell en una guarnició, defensada pels homes de confiança del meu amic i proveïda de totes les armes i tota la pólvora que hi hagi a bord. Dit d'una altra manera: que us fa por que hi hagi un motí(...)
Stevenson, Robert Louis. L’illa del tresor. Traducció: Joan Sellent. Editorial. Quaderns Crema. (pgs 85-88)
Enllaços:
Pirates and parrots
Parrots were probably associated with pirates because of the book "Treasure Island"